Desglobalització necessària
A l'atonia habitual de la reflexió política s'hi afegeix durant les campanyes electorals la reducció en el nombre i la simplificació en l'exposició de les qüestions que s'arriben a plantejar. Aquest cop, agreujat tot per l'omnipresència temàtica d'algunes de les manifestacions de la crisi: atur, deute, dèficit públic, retallades en la despesa pública... D'altres manifestacions, causants o resultants de la crisi, continuen absents de la politiqueria electoral i de gran part dels mitjans de comunicació.
El canvi és el miratge obligat i els que més en parlen, i ja es veuen com a guanyadors, l'entenen en el sentit de reduir la inversió social per afavorir les privatitzacions, refer la bombolla immobiliària per reproduir el cicle especulatiu, rebaixar salaris per baix i impostos per dalt per guanyar competitivitat. Res de nou, repeteix un model caducat. Cap canvi no paga la pena si no apunta a una profunda transformació qualitativa de l'economia que connecti amb una revisió de la globalització actual. Això que ja és objecte de reflexió i d'incipient debat polític en altres àmbits europeus, aquí muts. Desespera l'anacronisme del discurs de molts dels dirigents del país.
La tan exaltada globalització ha aportat –és cert– avantatges, sobretot en el domini de la circulació de persones i productes, de la comunicació i de la constitució d'un esbós d'opinió pública mundial (el 15-O en seria un exemple); ha fet així el món més petit, no menys complex ni desigual. Potser l'aportació més positiva hagi estat una percepció més nítida del fet que constituïm una sola humanitat i també que Europa s'ha empetitit i políticament encongit. Però, alhora, la globalització ens fa pagar als europeus el cost de la desigualtat mundial. La globalització ha generat imperatius que ens dominen i que destrueixen el nostre mode de vida. Assistim a una beata adoració de la globalització, bo i ignorant que la crisi financera i econòmica és una conseqüència nefasta d'aquesta.
Ara la referència és el treballador xinès que cobra menys de 100 euros al mes; l'enginyer indi, l'investigador de qualsevol país emergent o el metge sud-americà que a casa seva no passen de 500 euros al mes i que emigrats a Europa es conformen amb la meitat del nivell de vida dels col·legues europeus; l'executiu sud-coreà amb la disciplina d'un autòmat i l'horari d'un monjo; el camperol peruà que treballa de sol a sol... Amb ells han de competir els treballadors, tècnics i titulats europeus. Els nostres mileuristes han estat de sort: el futur immediat encara serà més negre, els empenyerà per sota dels 1.000 euros. En el marc de la globalització liberal els països emergents han practicat un brutal dúmping social i ecològic, que el capital i les empreses multinacionals o simplement nacionals, que no tenen manies ni pàtria, aprofiten per deslocalitzar, cosa que ha provocat directament un terç de l'atur europeu en la darrera dècada.
S'imposa un proteccionisme de nou encuny per defensar els europeus. La UE és l'única regió del món que està oberta de bat a bat a la globalització. No es tracta de tancar fronteres, sinó d'exigir als estats i a les empreses que comercien amb la UE que respectin similars normes laborals i socials que les exigides a la UE. I d'introduir en l'escandall dels productes importats el cost del quilòmetre de transport i el de les unitats de CO2 de més que s'emetin en origen. Guanyaríem immediatament competitivitat real i reposaríem llocs de treball a casa nostra.
