Eternament horrorós
La casualitat va fer que dijous passat al migdia, quan al carrer Oviedo de Girona es va cometre un crim horrorós i execrable, en què un pare va decapitar la seva filla de 18 mesos, jo estigués per la zona i fos testimoni del dispositiu policial i mediàtic. Entre els curiosos i la premsa que es trobaven esperant tenir alguna notícia més del que havia passat o veure la cara de l'assassí, només s'escoltaven consignes d'indignació i de dolor: Quin horror! Com ho ha pogut fer? Quina bestialitat!... Tots ens en fèiem creus. Un fet com aquest fa posar la pell de gallina a tothom. Podríem entendre que una persona en mati una altra quan es tracta de defensar la pròpia vida, però això, no. No hi ha cap raó que ho justifiqui. No es pot entendre i et sembla imperdonable que algú pugui fer una cosa així, tenint en compte, a més a més, que es tracta d'una criatura, la pròpia filla, desvalguda i depenent absolutament de l'adult. Per això l'única paraula que pots verbalitzar per explicar aquest horror és que l'home està boig. Boig completament.
Les malalties mentals fan por. Molta por. No sabem i no ens expliquem el que passa per la ment d'aquells que les pateixen. Com que no ho entenem, ens atemoreixen. Ens fa basarda perquè sabem que també a nosaltres, en qualsevol moment, se'ns pot trencar i trasbalsar la vida fins al punt de fer-nos tornar bojos.
Perquè encara, lamentablement, una malaltia física (fins i tot aquelles que alguns ignorants titllen de vergonyoses) és molt més fàcil d'explicar i entomar que qualsevol trastorn mental. Ens fa a tots molta por allò que no podem comprendre o explicar. Allò que no respon a la raó.
Si aquest home està malalt i, tal i com expliquen els mitjans, és veritat que ell mateix, desesperat i fora de si, va trucar els Mossos per tal que li impedissin matar la seva altra filla, només podríem compadir-nos de l'horror i la desesperació amb què viurà tota la seva vida. No tinc ni idea de què decidirà un jutge un cop valorades totes les proves i informes quan aquest pare assassí sigui jutjat. Però si, realment, aquest terrible acte és fruit d'un moment d'anagènesi mental i aquest home pateix un trastorn esquizofrènic, només puc (repeteixo) compadir-me del dolor amb el qual haurà de conviure cada moment de la seva vida, quan la lucidesa i la consciència de la realitat se li facin presents i recordi el fatal moment que va agafar el ganivet.
