Bolonya

L'educació superior tècnica i professional es mou des de la generalitat a l'especificitat. L'equilibri és necessari per a la formació dels alumnes que han d'aprendre disciplines específiques, d'aplicació directa, concreta i especialitzada, però també disciplines bàsiques i genèriques. Tenen aquestes un doble objectiu, permetre l'aprofundiment en l'especialització i transmetre la capacitat de pensar, sintetitzar, analitzar, comparar, deduir... dels alumnes. Tots els aprenentatges lligats a l'exercici d'una professió requereixen d'uns coneixement específics per exercir-la. El perill de tot procés d'aprenentatge és que aquest es centri en excés en l'especificitat, deixant de banda o eliminant la necessitat de la pràctica del que són els coneixements genèrics, sense els quals els específics perden pes perquè poden convertir-se en receptes en lloc d'aplicacions i processos.

Semblaria doncs que per definir un pla d'estudis d'una carrera que suporta una professió, hauria de definir-se primer què és necessari saber específicament i després quines matèries genèriques s'han de conèixer per suportar amb la deguda profunditat les específiques, i una vegada definit què és necessari saber com a genèric s'hauria de definir l'origen, és a dir, quines disciplines bàsiques són necessàries conèixer perquè la praxi i la comprensió de les genèriques estigui assegurada. És obvi que aquest camí des del que és específic, per exemple per a un enginyer de camins les tècniques de construcció de ponts, al que és genèric, la resistència de materials, porten, en aquest cas, a la física i a les matemàtiques, matèries bàsiques que ensenyen l'alumne a pensar i l'eduquen en el sentit profund de la paraula.

En les humanitats succeeix de manera diferent perquè no hi ha una activitat professional, tret de la docència, que hagi d'exercir-se amb uns coneixements concrets, la qual cosa permet estendre la docència en les matèries bàsiques i genèriques perquè les específiques tenen menys importància i haurien de tenir una presència escassa en el volum de coneixements de l'alumne. És això oposat al que comunament es pensa respecte de les humanitats, en què semblaria que els estudiants d'història, de filosofia, de literatura, de filologia, de geografia o de belles arts han de tenir sobretot i primàriament coneixements enciclopèdics... és a dir, específics. És exactament al contrari si volem millorar el nivell dels nostres estudiants. El més important de la docència universitària és l'aprenentatge dels alumnes a saber raonar, pensar, extreure dels coneixements el que és essencial i diferenciar-ho del que és accessori. La matèria sobre la qual això es faci és quasi indiferent si la docència porta a saber pensar més que a acumular coneixements... malgrat que l'exercici de la memòria és una disciplina que no es pot oblidar.

A l'ensenyament universitari hi ha dos nivells que fins fa poc eren catalogats de manera ben diferenciada, l'ensenyament superior, enginyeria, medicina, dret, economia, i ensenyament de nivell mitjà, pèrit, tècnic, infermeria, etcètera. Per als primers el període d'aprenentatge d'assignatures bàsiques i genèriques és essencial, han de ser els alumnes capaços d'arribar al fons de les matèries, recercar sobre aquestes, trobar noves aplicacions. Per als segons és menys important, però el que és necessari per a uns com per als altres és que els coneixements específics siguin dominats per tots els graduats de les facultats i escoles per poder exercir la seva professió.

El pla d'estudis de Bolonya es planteja en dos grans vectors: una evolució des del que és general al que és especialitzat amb cicles docents seqüencials, grau, màster i doctorat, i un canvi del sistema de docència per aproximar el professor a l'alumne, per fer més proper i pràctic l'aprenentatge. Es plantejaria teòricament un doble itinerari. Per a aquelles carreres superiors el grau suposaria l'aprenentatge de les matèries bàsiques i genèriques. Al final del grau no podria optar l'alumne a exercir cap professió, necessitaria per a això un màster en què a partir de l'estructura de coneixements bàsics adquirits en el grau estaria en condicions ideals per aprendre matèries específiques en el màster. Per a les carreres mitjanes el grau hauria d'incloure les necessàries especificitats en les matèries de manera que aquells que s'hi graduessin haurien de poder entrar directament en el món laboral.

Un dels problemes de BolonYa és que aquest doble itinerari no s'ha respectat. El nombre diferent de graus que ofereixen les nostres universitats demostra que s'han estructurat més en base a les carreres de nivell mitjà que superior, i això és causa d'un problema en aquests ensenyaments perquè elimina l'aprofundiment en els coneixements bàsics i genèrics i, per tant, redueix la capacitat dels titulats. Les mateixes carències s'observen en l'ensenyament d'humanitats, en què assignatures més genèriques tals com literatura comparada, filosofia... han quedat relegades en favor de disciplines més especialitzades i concretes. Diu Jordi Llovet rotundament: “ [...] en la qüestió del saber [...] ella mateixa quedarà marginada i més desprestigiada que mai [...] tota Universitat immergida en aquest pla.” Tenim probablement una especialització excessiva a les UPC en els graus universitaris. El seu nombre, 173, i la proporció de màsters a graus, 2,5, ho demostren. No és segur que sigui el millor per a la formació integral dels alumnes.

La major dedicació de l'estudiant que requereix Bolonya i el més gran nombre d'hores de pràctiques fan més difícil la simultaneïtat dels estudis amb el treball, pràctica seguida per molts estudiants per precarietat del sistema de beques actuals. Bolonya hauria d'haver suposat més beques per a estudiants amb rendes baixes. No s'ha fet i això és un segon problema que no ajuda a l'èxit del pla. Seran necessaris ajustos una vegada verificades a la pràctica les carències dels primers anys de funcionament, però haurem fet un cop més una reforma pròleg d'una altra reforma. No és el més idoni per a la universitat, pal de paller social i econòmic d'Occident.