Zones de rescat i protesta
El ritme vertiginós dels esdeveniments de la crisi econòmica contrasta amb l'exasperant lentitud de les reaccions dels governs i dels organismes multinacionals. I, en aquestes condicions, resulta particularment difícil comentar una actualitat que passa, en poques hores, d'anunciar que, tècnicament, les xifres del deute espanyol ens aboquen al rescat i a la intervenció de l'economia espanyola (com a Grècia, Irlanda i Portugal) a la noticia que el Banc Central Europeu ha parat, de moment, el cop mitjançant unes compres de deute sobirà del Regne d'Espanya. Són tantes i tan preocupants les incidències que condueixen inexorablement al caire de l'abisme, que ens passen inadvertides les opinions del diari líder de la premsa econòmica britànica de color salmó. Concretament dimecres, publicava una pàgina sencera dedicada a recomanar que el nou govern que surti de les urnes passi de la plàcida i contemplativa passivitat a l'actuació de màxim urgència. Segons el Financial Times, que cita J. Roig, el president de Mercadona, el 2011 té una cosa que és innegable: que serà, sens dubte, millor que el 2012. I la cosa més inquietant és que, si s'ajunten Itàlia i Espanya per demanar ajut i rescat, ni la UE i l'FMI junts tindrien recursos suficients per evitar una catàstrofe financera.
Fins al 2007 es van cometre autèntiques barbaritats immobiliàries i, en el reflux posterior a l'explosió de la bombolla de la construcció, el país es va col·locar de fanal de cua a la llista negra, amb un atur del 21%. Just quan els capitalistes Cibeles i el Madrid polític es pensaven que eren una gran potència econòmica capaç de superar Itàlia. Se'n recorden del sorpasso i de com França ja sentia el nostre alè al clatell? Doncs bé, en aquella borratxera es va invertir, estirant més el braç que la màniga, en unes infraestructures excessives d'autovies, trens de gran velocitat i aeroports pensats sempre al servei de l'Espanya radial, perquè l'obra pública és, tal com deia Nebrija de la llengua, una “compañera del Imperio”.
Van ser anys d'eufòria i excessos que ens van conduir a la present crisi del deute i a la dictadura d'uns mercats que, quan els necessites, poden ser molt durs i molt cruels. En conclusió, en un moment en què Monti, en prendre possessió del govern inclou una nova cartera de Rellançament Econòmic, aquí ens hem quedat només amb dos sectors amb potencial de creixement a curt termini. Són el turisme i les exportacions, dues branques en les quals Catalunya és líder i locomotora. Llàstima que ara que ens necessiten s'adonin dels handicaps que ens han aplicat en forma de peatges discriminatoris, falta de corredor mediterrani i d'enllaç ferroviari Port de Barcelona – Europa i una política aeroportuària d'AENA amb la complicitat d'Iberia que, en benefici de Madrid, relega Barcelona als enllaços de baix cost. I prou. I gràcies! És més, ara que Madrid necessita els nostres diners prefereix no ingressar-los; si al port a Palamós arriba un creuer o a Alguaire uns passatgers de fora de la zona Schengen, com que són instal·lacions de la Generalitat, simplement els nega el servei de duana, com a càstig a una administració de l'Estat que és la Generalitat de Catalunya. És com allò de l'Espanya “roja antes que rota” o del boicot del cava que fomentava el consum d'spumante o de xampany i restava ingressos a la insadollable i recaptadora administració central. Atès que ara Madrid necessita remers a les seves galeres, potser ens tractaran una mica millor, encara que Rajoy hagi dit “apoyaré a Catalunya” sense saber que aquell “apoyaré el Estatut que salga del Parlamento” va acabar en un monumental engany amb ribot d'Alfonso Guerra i estocada i puntilla del Constitucional. De manera que d'aquesta mena d'“apoyos”, mai més. No gràcies!
Aquest és, doncs, el país que es veu ara obligat a pagar uns rendiments del 7% pels bons a 10 anys, unes xifres que saben perfectament que són insostenibles. Una decidida intervenció del BCE amb un compromís dels països més sòlids d'ajudar els que tenen més dificultats podria contribuir amb més estímul monetari a recuperar el creixement. Amb aquests ajuts, França i Alemanya podrien concentrar els seus esforços en el salvament de l'euro. Altrament, dia sí, dia no, hi haurà un pànic i les cares noves en alguns governs es trobaran exactament amb els mateixos problemes i no sabran què fer amb el cicle viciós d'austeritat, contracció, contagi, etc.
A la vista d'aquest panorama que fa evocar el corralito argentí i fa tremolar els estalviadors que temen pels dipòsits que han de garantir la seva vellesa, no és gens estrany que els indignats facin sentir la seva veu en 900 ciutats. És interessant constatar que, al principi, els analistes diguessin que aquest fenomen no tindria rèplica als EUA, país poc igualitari i que valora positivament els triomfadors. Però les coses han evolucionat aquesta vegada d'una manera diferent. A conseqüència del creixement de les desigualtats i del deteriorament de l'ascensor social i la gent que ja parla de “nosaltres” (el 99%) són cada vegada més pobres, ells (l'1%) són cada vegada més rics. I així, senzillament, va néixer el moviment OWS (Ocupeu Wall Street) que, efectivament, va ocupar al centre i cor de les finances a Nova York. Va venir després l'acampada de Washington DC. Els observadors es van preguntar si els “indignats” eren de dretes o d'esquerres i la resposta és que han atacat els dos partits per igual. És més, es nota una creixent hostilitat contra la classe política, en general, i els votants volen revenja quan pensen que els han traït. La classe mitjana que se sent maltractada té molts arguments per protestar. I a Ohio, un estat que sempre dóna el resultat electoral del conjunt dels EUA, entre uns i altres han tombat un projecte de llei que limitava la negociació col·lectiva i la sindicació dels funcionaris. El president Obama s'ha sortit del guió kumbaià i ha fet un intent de contracte amb els impulsors d'aquests grups. En resum, sembla que la presa del pel ja no surt de franc.
