Defensar TV3

Veure el mapa de l'Estat espanyol tenyit d'un blau uniformitzant, amb l'excepció de Catalunya i el País Basc –vermell, verd–, va ser l'únic bàlsam de la incòmoda ressaca electoral amb què vam començar la setmana. Molts analistes i diversos mitjans de comunicació –començant per aquest diari que esteu llegint– van sentenciar que els resultats d'aquest
20-N posaven en evidència, més que mai, que Catalunya no és Espanya. A Catalunya el tsunami blau havia quedat en onada i prou que ho reflectien les cares que es veien a la seu catalana del PP. Però aquella nit hi va haver un altre element decisiu que refermava el nostre fet diferencial: la nit electoral a TV3. Tan bon punt va començar, en els primers minuts, una poderosa arrencada ja feia intuir que un programa rigorós i modern, excel·lent, ens mantindria enganxats a la tele unes quantes hores. Joan Carles Peris, Raquel Sans i Ramon Pellicer van estar àgils i impecables –amb un look impressionant- i tota la nit vam tenir la sensació que no calia fer zàping perquè no ens estàvem perdent res. L'endemà, les dades d'audiència ho van confirmar: més de 600.000 espectadors, un 20,3% de quota de pantalla. En el prime time, el segon lloc va ser per a Antena 3, amb 466.000 espectadors a Catalunya: programaven la pel·lícula Luna nueva, de la saga Crepúsculo. És a dir, tothom a qui li interessa la política –o com a mínim, els resultats electorals– estava informant-se a través de TV3. I la Televisió de Catalunya va ser qui ens va anunciar que la majoria absoluta del PP havia arribat, amb escreix, i que el polític que uns dies enrere parlava de privatitzar les televisions autonòmiques, Mariano Rajoy, seria el nou president del govern. I també va ser a través de TV3 que vam saber que, a Catalunya, CiU havia guanyat per primera vegada unes eleccions generals. Cinc dies després el govern català anuncia una retallada que amenaça claríssimament la supervivència de TV3 i Catalunya Ràdio tal com les entenem fins ara, és a dir, amb ambició de lideratge i exigència de qualitat. El país necessita sacrificis, és cert, però, com ha replicat Mònica Terribas, els mitjans públics no són un departament més de l'administració. Són el forat per on mirem el món i el mirall on ens reflectim, i els hem de defensar aferrissadament.