Temps de tecnòcrates
i Itàlia no era de falta
de capacitat tècnica
dels governs de Berlusconi i Papandreu, sinó de confiança
A la memòria política espanyola, parlar de tecnòcrates sona als ministres López-Rodó i López Bravo. El tardofranquisme va col·locar al capdavant de l'Estat figures vinculades a l'Opus Dei, amb gran preparació acadèmica i poc vinculats al moviment falangista o a l'exèrcit que, fins aleshores, havien estat les avantsales del poder de l'Estat. Avui, a l'Europa meridional, els tecnòcrates es conjuguen amb verbs com retallar (salaris) i apujar (impostos). En fi, mesures no gaire populars. Així doncs, no és d'estranyar que un calfred recorri l'esquena dels que ja intueixen un retorn dels tics dictatorials del passat, fent pinça amb el liberalisme econòmic que és signe dels nous temps. Pocs s'imaginen que, de fet, la tecnocràcia va ser durant molt temps un principi bàsic de la utopia comunista: la dictadura del proletariat donava als treballadors el poder, però els administradors n'havien de ser els experts. I la Xina imperial va ser només possible gràcies a la gran qualitat tècnica dels mandarins (de fet, la qualificació de les classes dirigents de l'actual Partit Comunista és la principal característica evocada pels experts per explicar el miracle xinès dels últims 30 anys).
La socialdemocràcia europea i nord-americana també ha utilitzat una dosi de tecnocràcia quan li ha convingut. Bill Clinton va mantenir Alan Greenspan com a president de la Reserva Federal dels Estats Units, malgrat ser nomenat per Ronald Reagan. O Tony Blair va garantir la independència del governador del Banc d'Anglaterra, allunyant la principal autoritat econòmica del país de qualsevol influència partidista. De fet, cada cop hi ha més institucions econòmiques que tenen un poder més gran i que no responen directament a parlaments elegits de forma democràtica. Des del Fons Monetari Internacional fins al Banc Central Europeu, ningú no ha donat mai suport a les urnes a les decisions econòmiques que més influència tenen en les nostres vides.
Les recents experiències de Grècia i Itàlia signifiquen un pas de rosca més en aquesta dinàmica. A Catalunya –i veurem com també a Espanya– no farà falta que Europa ens imposi governs encapçalats per tecnòcrates. Si els governs de Madrid i Barcelona són capaços de tirar endavant les mesures necessàries per eixugar el dèficit, es generarà la confiança necessària perquè els mercats deixin d'atacar-nos. El problema amb Grècia i Itàlia no era de falta de capacitat tècnica dels governs de Berlusconi i Papandreu, sinó de confiança. Tampoc Monti ni Papademus no tenen l'èxit assegurat: cal credibilitat per aplicar les reformes i generar confiança en els mercats. L'objectiu és generar confiança; però ni els tecnòcrates poden allunyar-se gaire de la política, ni els polítics poden aconseguir els seus objectius sense una sòlida base tècnica. És així com ha funcionat tradicionalment en països amb el pedigrí democràtic del Regne Unit o França, on les elits formades a Oxford i Cambridge o l'École National d'Administration han tingut una influència determinant en tots els àmbits de decisió política. Però mantenint sempre el principi d'autoritat dels elegits, per sobre dels experts.