Portugal, Euskadi, Catalunya i Espanya

És molt curiós que Peces-Barba, el defensor dels espanyols, setmanes abans del 20-N ens parlés de Portugal, i després del 20-N, vistos els resultats i les dues taques de resistència a la pell de brau, que són Euskadi i Catalunya, el nostre diari fes una excel·lent portada amb el títol Catalonia is not Spain. Tant Peces-Barba com El Punt Avui l'encertaven. Sense voler-ho, possiblement, el PP i el PSOE han tornat a posar sobre la taula la realitat, que es va intentar emmascarar amb la trampa de l'estat de les autonomies i el pacte de la transició. No és seriós: 17 banderes, 17 himnes i dues ciutats autònomes per apaivagar el que el 20-N ha fet aflorar. A la pell de brau, hi ha quatre nacions: Espanya, Portugal, Euskadi i Catalunya. Amb anomalies històriques i zones colonitzades com Nafarroa en el cas d'Euskadi, o els intents espanyols sobre el País Valencià i les Illes Balears. I a més a més, hi ha un estat consolidat, tot i que amb dificultats, però que encara té els canons històrics de les seves fortaleses apuntant cap a Espanya, que és Portugal. I ara, aquest últim, amb més bones relacions amb Espanya que les que poden tenir des d'un punt de vista polític i emocional Euskadi i Catalunya amb Espanya. La raó és clara: es tracta de bons veïns, que es poden tractar de tu a tu, en igualtat de condicions.

I és que, repetim-ho, després del 20-N, la realitat s'ha imposat amb claredat. També amb alguns clarobscurs. La imposició d'imaginaris col·lectius espanyols i l'abassegadora prepotència dels mitjans de comunicació espanyols han fet el seu efecte, i la uniformitat de l'estat és cada vegada més potent. He explicat moltes vegades que Espanya és avui una realitat més sòlida que mai. Són conscients que amb la seva Espanya radial han fet un estat potent malgrat l'actual crisi, concentrat econòmicament, financerament i políticament a una gran capital, Madrid, que intenta monopolitzar tots els poders. Però tota l'estratègia d'uniformitat i assimilació nacional s'estimba una vegada rere una altra contra Catalunya i Euskadi: unes nacions que resisteixen la unificació i la uniformitat.

L'Espanya metròpoli, amb els seus partits nacionalistes, PP i PSOE, que tenen una política identitària molt semblant, tot i el discurs federalista del PSOE, que tanmateix no exerceix. I ara, derrotat a les eleccions general, el PSOE és un perill. Quin missatge entendrà el que ha perdut les eleccions? Que ho ha fet per la crisi econòmica o que no ha resistit prou els nacionalismes que ells anomenen perifèrics. Al PSOE hi ha una certa por als ultranacionalistes esquerranosos de la UPyD de Rosa Díez i als sectors més espanyols d'IU. En el cas del PP les coses estan més clares. No han amagat l'ou, són, els agradi o no, els hereus del franquisme, molts d'ells els néts, si es vol, amb un més o menys sòlid vernís democràtic, però la seva Espanya, el seu llenguatge identitari, és el mateix del franquisme. No hi ha una oportunitat ni per al federalisme, i molt menys encara, per al confederalisme. L'Espanya real és una que vol ser gran, i no sé ben bé si vol ser lliure. I no els canviarem. Hem perdut prop de 40 anys intentant-ho. Ara, després del 20-N, cal no perdre més el temps.

Pel que fa a Catalunya, la crisi econòmica, l'espoli fiscal que patim, la manca de sentit d'estat i una classe dirigent més o menys mediocre ens col·loquen en una situació difícil, però tenim un país intel·ligent, que a pesar dels tsunamis que pateix, polítics, socials, comunicatius i d'assimilació, resisteix. I la victòria de CiU, la resistència d'ERC i ICV, més un PSC que esperem que entengui la lliçó i, escalivat pels resultats, es retrobi a si mateix i no en el PSOE, ens cal per tal de ser capaços d'establir una muralla de resistència, que ens permeti consolidar-nos nacionalment en el que tenim, superar la crisi i preparar-nos per a la negociació fiscal amb l'estat i exercir el dret a decidir. No de la mà, únicament, de CiU, que evidentment els tocarà anar al davant, sinó també amb el suport d'ERC, ICV i estenent la mà oberta al PSC que, agradi o no agradi, és una part fonamental de la nostra societat. Marginar-los del procés cap a la sobirania seria una greu irresponsabilitat.

Però això ha de portar a una política clara contra el PP. No podem permetre donar-los credibilitat, com ha passat en una política equivocada de CiU, amb operacions com la de Badalona i la de Castelldefels, la irresponsable cessió de Cultura de la Diputació de Barcelona o la col·locació, en llocs estratègics del govern de la Generalitat, de persones provinents d'aquest món aliè als nostres plantejaments nacionals. I cal posar fi, també, als intents d'alguns sectors ultraconservadors i dels negocis, que estan intentant convèncer la ciutadania que PP i PSC és el mateix per a Catalunya. Aquesta afirmació és molt perillosa i una gran fal·làcia, ja que el PSC ha ajudat a construir l'actual societat nacional catalana, en els aspectes lingüístics, culturals, de mitjans de comunicació i policia i, en canvi, el PP el que ha fet i continua fent és ser el botxí de la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre imaginari col·lectiu, a la resta de la nostra nació, País Valencià i Illes, i al Principat, en els termes que pot.

Què han d'anar a fer a Madrid els nostres representants? Jo crec que hauríem d'anomenar-los els nostres advocats. Perquè els tocarà fer de negociadors del divorci d'un matrimoni en el qual no hi ha res a fer, en el qual s'han trencat totes les possibilitats de convivència i en el qual cal pactar les condicions d'una separació negociada, pactada, amb tranquil·litat, que portin Catalunya i Euskadi a ésser com Portugal. Per després, naturalment, fer el que fa aquest últim país: intentar entendre's, de la millor manera possible, amb Espanya.