Del foc a les brases

Quan els habitants de la Selva interior i del Ripollès es van quedar sense urgències nocturnes vam pensar: deu ser inevitable, tenir un metge esperant malalts les nits i els caps de setmana en indrets on predomina l'aire net i la gent vigorosa deu ser un malbaratament que ja no ens podem permetre, sobretot si ens trobem bé. La majoria, però, no viu en aquestes comarques ni acostuma a visitar les urgències i, per tant, la notícia no va alterar el nostre ànim i no ens vam preguntar per quina raó fa uns anys, tot i ser més pobres, sí que podíem. Van retallar el sou dels funcionaris i vam dir-nos, és natural, alguna penalització han de tenir ells i la seva irritant seguretat en aquests temps d'incerteses. A més nosaltres, en general, no som funcionaris i ja que no podem accedir a les seves condicions, deixarem que ens dominin els baixos instints. Després, van convertir tots els perceptors del PIRMI en presumptes delinqüents i l'administració, suspicaç, malcarada, emparant-se en un reglament ple d'arestes, va retardar, retallar i denegar tant com va poder, i nosaltres vam pensar: alguna falta deu haver fet aquesta gent. Als que encara surem, sempre ens tranquil·litza pensar que els pobres són pobres perquè s'ho mereixen, i vam dir-nos, potser aquí comença, ara sí, una creuada contra el frau en general: que es calcin tots els defraudadors petits i grans! Però la creuada es va centrar fonamentalment en la lluita contra els sarraïns més escurats, com, de fet, ja havia suggerit el conseller quan la va anunciar. Després, cap notícia a l'entorn dels defraudadors a l'engròs, ni sobre l'enorme bossa de l'economia submergida. Ja havien congelat les pensions, retardat l'edat per accedir-hi i reduït les prestacions en general. I, naturalment, es va continuar escatimant els recursos destinats a l'educació pública i retallant plantilles i suprimint suports. I si a la sanitat, l'educació i els serveis socials, nuclis de les societats mínimament equitatives, els tractem amb aquesta delicadesa, què es pot esperar des de món de la cultura, de la ciència, del teatre o la música? Disgustos, és clar. La devastació no s'atura a la Selva interior, ni en els funcionaris, ni en els que s'arrapen al PIRMI per evitar l'abisme. Continuarem cedint drets, conquestes socials, baixant graons de civilització i de justícia, no invocarem mai més els impostos progressius, deprimirem l'economia, el consum, augmentarem l'atur, abandonarem els somnis escandinaus i convertirem Guinea Equatorial, amb el seu PIB esplendorós i la seva població miserable, en el model. Procurarem fer front al deute públic i rebaixar el dèficit perquè en aquest país tan maltractat fiscalment, l'austeritat té prestigi i també el seny i totes les seves covardies. És per això que confiem el nostre futur a estadistes responsables i enèrgics que mai ens preguntaran, com a Islàndia, si som partidaris de sacrificar-ho tot per pagar hipoteques que no hem signat.