Hi ha vida més enllà de l'euro?

Són tantes les coses que passen en l'actual crisi, que ja no és principalment immobiliària sinó bancària i financera, que la seqüència dels esdeveniments es fa difícil de seguir. En aquestes muntanyes russes, anem, doncs, del cercle viciós de la falta de liquiditat a la insolvència, la reestructuració del deute, l'ajut a la banca i el pànic amb la visió posada en la tendència que arrosseguem i també en la reunió cimera de la UE prevista per a la setmana entrant amb el possible objectiu d'un nou tractat europeu. En realitat, el que no pot ser és anar-se entrebancant amb la reacció dels mercats cada vegada que les mesures són anunciades o aplicades en grau de temptativa frustrada. Amb pocs dies de diferència, hem passat, per exemple, de celebrar una pujada borsària que ha durat quatre dies a sentir el lògic temor per un eventual col·lapse apocalíptic de l'euro. El ministre d'Afers Estrangers de Polònia, R. Sikorski, va fer unes declaracions en les quals reclama l'ajut d'Alemanya per a evitar una gran recessió. Avui fa més por la inacció d'Alemanya que no pas el seu poder. En aquesta hora, la gran amenaça no és el terrorisme, no són els carros de combat alemanys o els míssils russos. El problema és el bon funcionament d'una eurozona d'estabilitat i garantia recíproca capaç d'impedir la desintegració del bloc i la destrucció de la moneda única.

Gavyn Davies s'ha referit a com podrien ser les coses si anessin de mal borràs i, realment, la descripció que fa és esgarrifosa. Resulta que ara ja és de bon to preguntar quina seria la situació en cas de final de l'euro. La creació de la moneda va ser un procés llarg i laboriós. Primer es va fer el cistell de monedes i l'u de gener del 1999 va néixer. I després s'han fet paleses les dificultats que si es fes la dissolució de la moneda també podrien requerir molts anys i molts esforços de modificació de paritats. Alemanya o d'altres països més sanejats podrien sortir de l'eurozona a fi de protegir-se d'una hiperinflació que va deixar una inesborrable empremta després de la República de Weimar. Un altre desenllaç seria el retorn a les monedes anteriors. Una decisió que comportaria guanys o pèrdues segons la localització geogràfica de l'afectat. El gran problema serien els contractes en moneda estrangera, que representarien un seguit de litigis. Si la ruptura fos desordenada tot plegat podria ser molt pitjor. Els bancs podrien ser els qui experimentessin les pèrdues més grans. Seguits dels inversors que podrien ser víctimes d'una estampida.

La cursa d'obstacles ha incorporat, per tant, en l'actual recta final de caixa o faixa, l'alternativa de deixar caure l'euro. Convé estar amatents a les iniciatives del tàndem Merkozy i encara que Alemanya hagi optat contra els eurobons, queden altres camins, com ara la mutualització del deute de tots els països membres per sobre del 60% del PIB de cadascun. Perquè el temps s'esgota i el cataclisme serà imparable si seguim ajornat les decisions. No fa gaire dies que el president de l'FSA britànica (Autoritat dels Serveis Financers) va advertir els bancs i les entitats financeres que supervisa del risc de desaparició de l'euro i de la necessitat d'advertir-les del perill existent. Dit a la City de Londres, el centre financer d'Europa i potser del món i en un missatge de l'autoritat supervisora del sector, l'avís té un valor indubtable. És per això que les empreses multinacionals estan preparant plans de contingència. Els líders polítics no aconsegueixen controlar la crisi del deute sobirà i, per tant, se senten obligats a protegir les seves empreses. És més, han gosat admetre públicament que hi ha una amenaça que fa trontollar l'euro.

Tanmateix, també és cert que amb el desmantellament de l'euro hi hauria una gran devaluació que faria molt cars els productes d'importació. Les grans empreses presents en els mercats exteriors tracten de reduir el risc mitjançant la col·locació de diner en inversions segures i la retallada de despeses no essencials. La Siemens, concretament, ha creat el seu propi banc a fi de dipositar els seus fons directament al Banc Central Europeu

(BCE). En resum, hi hauria molts litigis i feina per a experts en relació als contractes comercials transfronterers. Les conseqüències serien diferents en casos diferents. Menys perjudicis en empreses no solament europees sinó globals i menys encara en empreses filials amb estratègia i vocació exportadora, és a dir, locals que pertanyen a una firma mundial i fa servir les filials com a plataforma exportadora. De moment, doncs, bon dia 9 i que Déu ens agafi confessats. Que si som capaços d'aturar l'hemorràgia, l'euro potser tindrà una segona oportunitat.