Ve l'hivern islamista
Ara imagineu que, a les acaballes del franquisme, una concentració multitudinària a la Plaza de Oriente deriva en un cop de força de joves radicals amb moltes ganes de fer la revolució pendent, els quals enderroquen el vell cabdill i imposen una transició controlada cap a un règim autènticament nacionalsindicalista. Al cap d'un enrevessat procés electoral que dura mesos, guanyen còmodament les eleccions els “camarades feixistes”, un moviment d'ampli espectre que s'autoqualifica de moderat, i en segon lloc queden els “falangistes autèntics”, mentre que diversos partits tecnòcrates i aperturistes obtenen un resultat irrisori. Les diferències entre els primers i els segons són de mal copsar, però sembla que els uns volen que els principis fonamentals de la seva ideologia siguin el fonament inqüestionable de tota la legislació, i els altres, que comparteixen els mateixos principis, volen començar a matar tothom qui en discrepi. Imagineu encara què haurien pensat els europeus, que encara no havien deixat de ser cultes, rics i lliures, davant aquest singular procés. Difícilment parlarien de revolució democràtica ni de primavera espanyola; ni es farien gaires il·lusions de conviure pacíficament amb un país que torna alegrement a la dialèctica dels punys i les pistoles, ni es sentiren moralment obligats a contemporitzar amb un règim descaradament expansiu que considera decadents i abominables les democràcies occidentals. Bé, la transició espanyola va anar com va a anar, i no podia anar de manera gaire diferent; el que està passant ara a la riba sud de la Mediterrània és molt pitjor que si aquest escenari fictici s'hagués esdevingut. Però els dirigents i els caps pensants de la Unió Europea continuen alimentant la ficció que els veïns es tornaran la mar de demòcrates i pacífics a còpia de tapar les dones, prohibir els cristians —els jueus ja els van fer fora a mitjan segle passat—, silenciar els periodistes i prohibir els escassos drets ciutadans que hi havia. Si ara mateix Europa no veu el que té davant el nas, no és estrany que tampoc no entengui encara com ha arribat a un estat de prostració econòmica en què es veu obligada a vendre's al millor postor per poder arribar a fi de mes. Ara a veure com sortim d'aquesta crisi mentre es produeixen episodis de radicalització a l'altra banda de la frontera, incloent-hi pressió migratòria en el millor dels casos i bèl·lica en el pitjor.
