LA GALERIA
Alpinistes de Farners
Ja sé que de marxar a peu, pim-pam, pim-pam, se'n diu fer trekking, però l'altre dia vaig sentir algú que en deia caminar i em va fer gràcia. De “fer camí”, caminar, mira tu, sempre hi ha qui se les pensa totes! Els diré, doncs, que hi ha poblacions amb una gran vocació caminadora. Santa Coloma de Farners n'és una. A molts colomencs els agrada caminar en colla, com els que acompanyen cada any el Pelegrí de Tossa o els amics del Centre Excursionista, que preparen magnífiques expedicions ermitanes. Altres n'hi ha que volen solitud al seu voltant. L'inefable Josep Danés, per exemple, ha fet fa poc el camí de Sant Jaume des d'Andalusia fins a Galícia en 40 dies. O l'Alfons Murillo, que ha travessat ell solet els Pirineus de banda a banda. I els que s'han empescat la Ruta dels 10 Hostals? Aquests encara tenen més mèrit perquè no rebaixen ni un quart de quilogram o de triglicèrids: la caminada setmanal sempre els duu a un esmorzar de forquilla, ganivet, cullera i la resta de la coberteria. Afegim-hi el gran nombre de ciutadans que cada vespre desgasten soles i converses pel camí del balneari. Diria que en tots els casos hi ha la satisfacció oculta de constatar que el bipedisme és un privilegi perquè et permet avançar amb una certa altura de mires i no pas de morros a terra. El divertiment, però, pot acabar en dèria compulsiva. Parlo ara dels alpinistes. Per a ells ja no és lleure, sinó conquesta, combat d'amor. Un jove escalador ripollès va deixar escrits uns versos en què parlava de la muntanya que l'havia de veure morir: “ No la volem vèncer: la volem tenir. No la volem trepitjar: ens hi volem unir.” Va passar quan a Santa Coloma feia les primeres passes el que ha acabat sent un dels millors alpinistes de les comarques gironines: Carles Figueras (diversos 8.000 i altres cims asiàtics de gran dificultat). Dies després de la seva xerrada El mal de muntanya a la biblioteca Vinyoli li llegeixo aquests versos i en la reacció endevino la mateixa noblesa d'esperit, el mateix desig de comunió amb la muntanya que he vist en tots els escaladors.
Sortosament, però, em diu que s'hi identifica només a mitges. De perills, els justos. De pors, les controlables. És el desig d'espais solitaris, el que el mou, i el de fer camí en petita colla. És, ja ho veuen, la “farnesitat”, que el tempera...