Pinya o llenya

Doncs a mi m'agrada, aquest monument de 30 metres dedicat al fet casteller. És d'Antoni Llena i l'han instal·lat a la plaça de Sant Miquel a tocar de l'Ajuntament de Barcelona, i l'inauguren la setmana que ve. Sí, és clar, en veure'l el primer que et ve al cap és un filferro dels que aguanten el morrió i el tap d'una ampolla de cava, o el filferro d'una gàbia de conills, o d'una tela de galliner. Però justament el país del cava, el Penedès, també és territori casteller. Castells i cava es donen la mà i tots dos, tap i castell, s'enlairen. Per tant, la pensada és bona. Més que enlairar-se, el que ha passat és que s'ha disparat la polèmica. L'import del monument, sis-cents mil euros, no el veu mai el mateix fet casteller, no el veuen les colles de la ciutat. Posats a fer, no sé si els diners farien més bon servei com a contribució del Cap i Casal al museu casteller que s'ha de fer a Valls. Cal que Barcelona aixequi un monument als castells? Si el té la sardana, per què no? I per què no un monument al ball de bastons? Cal que l'aixequi ara? Suposo que per l'escultor sí, i, ja que han rebut el reconeixement de la Unesco com a patrimoni immaterial de la humanitat, que en quedi constància plàstica. El que fa mal és la part material, la crematística. La xifra fa mal en època de crisi, com també ha passat amb els quadres del pintor Hernan Cortés al Senat. L'art contemporani ja les té aquestes coses, o passa desapercebut o s'hi fixa tothom. D'Antonio Machado a Yasmina Reza, la confusió entre el valor, el preu i la consideració han anat retratant allò que passa cíclicament amb l'art públic. Veïns, oposicions, esdevenen els crítics més ferotges, i, a diferència del que passa amb els crítics d'art, forcen el debat fins al límit. És clar que vivim temps estranys, i que els bancs, per comptes de finançar la gent, només parlen de les seves necessitats de refinançament. Però els ciutadans podem quedar
tan meravellats per la feina d'Antoni Llena com per la feina dels pessebristes, o la
dels firaires de Santa Llúcia. A mi m'agraden aquests bancals en miniatura, amb calçots, enciams o carabasses, que hi he vist, encara que el seu preu, massa baix, no indigna
ningú.