Pinya o llenya

Doncs a mi m'agrada, aquest monu­ment de 30 metres dedi­cat al fet cas­te­ller. És d'Antoni Llena i l'han ins­tal·lat a la plaça de Sant Miquel a tocar de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, i l'inau­gu­ren la set­mana que ve. Sí, és clar, en veure'l el pri­mer que et ve al cap és un fil­ferro dels que aguan­ten el morrió i el tap d'una ampo­lla de cava, o el fil­ferro d'una gàbia de conills, o d'una tela de galli­ner. Però jus­ta­ment el país del cava, el Penedès, també és ter­ri­tori cas­te­ller. Cas­tells i cava es donen la mà i tots dos, tap i cas­tell, s'enlai­ren. Per tant, la pen­sada és bona. Més que enlai­rar-se, el que ha pas­sat és que s'ha dis­pa­rat la polèmica. L'import del monu­ment, sis-cents mil euros, no el veu mai el mateix fet cas­te­ller, no el veuen les colles de la ciu­tat. Posats a fer, no sé si els diners farien més bon ser­vei com a con­tri­bució del Cap i Casal al museu cas­te­ller que s'ha de fer a Valls. Cal que Bar­ce­lona aixe­qui un monu­ment als cas­tells? Si el té la sar­dana, per què no? I per què no un monu­ment al ball de bas­tons? Cal que l'aixe­qui ara? Suposo que per l'escul­tor sí, i, ja que han rebut el reco­nei­xe­ment de la Unesco com a patri­moni imma­te­rial de la huma­ni­tat, que en quedi constància plàstica. El que fa mal és la part mate­rial, la cre­matística. La xifra fa mal en època de crisi, com també ha pas­sat amb els qua­dres del pin­tor Her­nan Cortés al Senat. L'art con­tem­po­rani ja les té aques­tes coses, o passa des­a­per­ce­but o s'hi fixa tot­hom. D'Anto­nio Mac­hado a Yas­mina Reza, la con­fusió entre el valor, el preu i la con­si­de­ració han anat retra­tant allò que passa cícli­ca­ment amb l'art públic. Veïns, opo­si­ci­ons, esde­ve­nen els crítics més ferot­ges, i, a diferència del que passa amb els crítics d'art, for­cen el debat fins al límit. És clar que vivim temps estranys, i que els bancs, per comp­tes de finançar la gent, només par­len de les seves neces­si­tats de refi­nançament. Però els ciu­ta­dans podem que­dar
tan mera­ve­llats per la feina d'Antoni Llena com per la feina dels pes­se­bris­tes, o la
dels firai­res de Santa Llúcia. A mi m'agra­den aquests ban­cals en mini­a­tura, amb calçots, enci­ams o cara­bas­ses, que hi he vist, encara que el seu preu, massa baix, no indigna
ningú.