Euro i confiança

Mentre aquest país es dedica a fer un pont de dies festius amb total inconsciència i mentre aquestes pàgines, per exigències i calendari del guió esperen ser publicades, els caps d'estat i de govern de la zona euro estan reunits per decidir el nostre destí. I aquesta vegada les coses van de veres i no es poden ajornar fins a una propera trobada amb el simple tràmit de triar una data ulterior per acordar que hi ha discrepàncies. Ara toca, si cal, aturar el rellotge i no alçar-se de la cadira sense adoptar les resolucions que evitin la vacil·lació, el dubte i l'horror aclaparador que pot conduir-nos a un catastròfic col·lapse de l'eurozona. En efecte, una ruptura total o parcial de la moneda única provocaria un caos sense precedents especialment als països membres menys competitius. No cal tenir gaire imaginació per adonar-se de les conseqüències de la fractura entre una àrea del gran marc alemany i, a part, deu altres països. Salta a la vista que no seria un procés ordenat i gradual i que no es podrien respectar tots els compromisos adquirits a nivell polític, econòmic i legal. La sortida en total desbandada o de caràcter parcial provocaria fallides de deutes sobirans i, en els cas dels menys competitius, hi hauria unes fortes devaluacions. Si el problema es limitava a Grècia, es deia a l'inici del problema, l'opinió generalitzada era que tots els contractes de deute públic, salaris, dipòsits bancaris o pensions passarien a denominar-se en “dracmes nous” i la nova moneda podria devaluar-se en un 65%. El temor d'una sortida seria causa de caiguda del sistema creditici per falta de fons que fugirien a causa del pànic i ho desmuntaria tot a nivell intern del primer afectat. Però si resultessin afectades Itàlia i Espanya, no és probable que la seva dimensió es convertís en un avantatge competitiu per comparació. Més aviat seria previsible una espiral preus-salaris que tornaria a col·locar les coses al punt de partida i, a més a més, podria escampar la infecció de l'efecte contagi a països aparentment més sòlids, com ara Bèlgica, Àustria o la mateixa França. Aquesta eventualitat significaria un greu perill de caiguda del sistema bancari europeu. La sortida del marc alemany també tindria efectes catastròfics. Pensin que Grècia ja és un gran problema només amb un 2% del PIB i un 4% del deute total i, si ponderen el pes d'Itàlia i Espanya, es posaran a tremolar.

Es per això que el tàndem Merkozy avisen que la situació és dramàtica i que si fracassa aquest intent ja no tindrem una segona oportunitat. Ara ja és hora de passar de les muses al teatre i de no allargar ni un dia més els 18 mesos d'un bla, bla, bla infructuós, perquè hi ha grans qüestions que no s'arreglen soles ni tampoc pel pas el temps. En un territori de moneda única, s'ha col·lectivitzat la moneda, però la política fiscal i bancària continuen sent nacionals, la fragilitat del deute sobirà ha infectat els bancs infracapitalitzats i depenen excessivament del costós diner del Banc Central Europeu. I resulta que aquesta entitat va curta de recursos amb els 2,4 bilions d'euros (en anglès trilions) dels quals disposa. És el que passa quan et toca ser el prestador d'última instància de tot un sistema bancari que té serioses dificultats. Ara fa tres dies, el BCE va rebaixar lleugerament el tipus d'interès, però més important que això seria que els inspiressin la confiança que podran disposar de fons a fi de garantir la mútua viabilitat. Això no resoldrà el problema de la sequera de crèdit a les empreses, però sí que és vital per recuperar la sensació de normalitat. La restauració de la unió monetària trigarà, segurament, uns quants anys, però l'alternativa és pitjor encara pel risc d'una recaiguda mundial en una nova depressió. Fins ara, els polítics europeus (no goso anomenar-los líders) han circulat a les palpentes sense mapa i sense brúixola. Van agafar com a punt de partida una divisió d'opinions sobre el diagnòstic i, després s'han dedicat a polemitzar sobre els eurobons, la inclusió del codi de bona conducta en els tractats de la UE i les condicions que Alemanya imposa, en matèria de disciplina pressupostària i control del deute, com a contraprestació de la seva solidaritat i en intercanvi per la renúncia a una part de la sobirania. La cancellera Merkel és més pragmàtica i federal en comparació amb un Sarkozy més comunitari, igual que el Regne Unit és més intergovernamental.

En última anàlisi, hi ha, doncs, un problema de confiança, però en totes direccions. Primer, de les agències de ràting que, després de concedir la màxima qualificació triple A a hipoteques-porqueria que van significar l'inici de la crisi, ara volen rebaixar la puntuació de tota la UE. Segon, dels clients i dipositants que s'assabenten que la banca espanyola ha de fer front a uns venciments de deute per valor de 126.000 milions d'euros. Se'n recorden de quan Zapatero ens deia, amb tot el triomfalisme que dóna la ignorància, que el sistema bancari espanyol era el més sòlid del món? Doncs, que han de pensar ara de la confiança els petits estalviadors que s'han picat els dits amb inversions de fa tres anys en participacions preferents a perpetuïtat en una caixa d'estalvis gran. Als impositors que els han de menester, no els tornen els diners. Se'ls informa que posaran les preferents en venda al gener en el mercat secundari i que li tornaran entre un 20 i un 50%. Ja ho veuen, per tant, que al cap d'uns anys, La Caixa i els bancs més grans reincideixen en operacions com les primes úniques o les cessions de crèdit en termes d'haver de llegir la lletra menuda per tal que no t'aixequin la camisa.

Posats a calibrar les febleses sistèmiques de la banca europea, ha sortit a la superfície que la situació de la banca alemanya no és tan brillant com pensaven i fa necessaris uns ulteriors rescats a càrrec dels contribuents. D'aquí al juny, caldran 13.100 milions d'euros pels venciments previstos. Segons l'Autoritat Bancària Europea, s'ha de cobrir un dèficit que ha augmentat dels 106.000 als 115.000 milions d'euros. Es parla d'una possible nacionalització del Commerzbank, el número 2, però, naturalment, l'entitat ho nega. Per fer-nos una idea, les necessitats de capital de primera del Santander són de15.300 milions pel mateix període. Anem, doncs, curts d'efectiu i de confiança.