Apunts
Submarí
Si alguna virtut està tenint l'afer dels 749 milions d'euros promesos solemnement a Catalunya per la mateixa persona, Elena Salgado, que ara fa la diva ofesa per les crítiques de la premsa adversa, és que tothom s'ha tret la careta. Espanya apareix com a representant d'un estat castellà que fa de l'honor la seva màxima divisa, però que després no honora la seva paraula. I per què ho hauria de fer? Des de quan té el mateix valor la paraula de l'amo i senyor que la del súbdit? No és així com sempre s'han governat les colònies? No és així com s'ha considerat Catalunya des del 1714? Un territori conquistat on es pot fer i desfer, on la paraula donada no té cap valor. Espanya es rabeja en Catalunya perquè és dèbil. Elena Salgado tindria la mateixa actitud si, per exemple, aquests diners els hagués promès a Alemanya? S'imaginen la resposta de la cancellera Merkel si Espanya hagués insinuat el més mínim retard, oi? Prenguin nota: són els avantatges de tenir un estat propi.
L'actitud del Partit Popular és comprensible. Es troben, més que amb una patata calenta, amb un regal inesperat. Perquè complir allò que ja està recollit en els pressupostos –que no són unes xifres apuntades en una llibreta que pengem d'un clau darrere la porta (o això creia jo fins ara), sinó una llei aprovada a les Corts– anirà ara precedit d'una negociació.
Ves per on, el PP, gràcies a l'estultícia del PSOE, podrà aparentar que fa concessions a CiU. Jo ja no sé qui aconsella Salgado, però sospito que és un molt hàbil submarí del PP.