‘Parole, parole'!
Les paraules les carrega el diable en diversos sentits. Primer, perquè el qui perd la batalla dels mots acaba vençut i, de manera inconscient, va relliscant a favor de l'adversari. Per exemple, quan es reivindicava l'Estatut, es reclamava un autogovern autèntic i es rebutjava una pura descentralització. I segon, perquè quan alguna cosa s'expressa d'una determinada manera, l'acceptació de la denominació que s'aplica imposa un concepte de la realitat que comença a ser compartit. En efecte, no és el mateix referir-se al govern situat a Madrid en termes d'administració central que dir-ne Estat, com si les autonomies no fossin igualment estatals i, en territori propi i pel que fa a les competències exclusives (que vol dir excloents), més estat encara que els organismes que, gràcies al Tribunal Constitucional, continuen actuant com si res, en clara duplicació causada per ministeris i altres centres directius. Tota aquesta perversió va iniciar-se quan els alts càrrecs i funcionaris de Madrid, que se les saben totes i són mestres en l'art de l'obstruccionisme, van blasonar de ser l'Estat i, terminològicament, no se'ls va parar els peus. De fet, la seva defensa numantina va obrir el camí de l'èxit resistencial a partir del moment que els polítics catalans van començar a donar-los el tractament de dignataris de l'Estat com si ells fossin uns subordinats. És només una paraula, però va aplanar l'itinerari cap a actituds com la que feia el delegat de Costes de Madrid, que, en ser preguntat sobre si els ports esportius no havien estat traspassats a la jurisdicció de la Generalitat, va contestar que ells n'eren els amos i, en canvi, els autonòmics només n'eren els masovers.
Es diu que verba volant, scripta manent. Tanmateix, hi ha paraules reveladores d'allò que es pensa realment o dels prejudicis que, potser, es tenen al pap sense adonar-se'n. Per exemple, un periodista tan mesurat com Fernando Ónega (autor, diuen, de molts discursos d'Adolfo Suárez com el de “puedo prometer y prometo”) ha publicat un article molt ponderat parlant d'una altra cosa, però deixa caure, així de passada, que en aquest país, al pas que anem acabarem, a base de retallades, en la intolerable situació d'haver de pagar peatges per entrar i sortir de les ciutats. En aquest cas, la paraula indica que o bé no s'ha assabentat que a Catalunya ja fa 44 anys que som víctimes d'aquesta discriminació i de l'ofensa que significa, tot i que les concessions tenen, per precepte legal, un límit màxim de 40 anys. També José Antonio Zarzalejos, en una columna d'opinió es pronuncia en clau de revelació. Es refereix a la dreta republicana, que no hauria existit sense persones com ara Ortega, Pérez de Ayala, Marañón o Alcalá Zamora.
La idea és que hi ha dues formes d'enderrocar una corona. Hi ha una dreta extrema pretesament monàrquica, però que, en realitat, la critica fins a l'escarni. I també hi ha una dreta amb evocacions fonamentalistes i animadversió rancorosa. Són la dreta mediàtica i de fundació ideològica que s'han apartat de l'esperit de la Transició i de la Constitució, que acusen el rei de connivència amb l'esquerra i propugnen que abdiqui per atacar, després, l'hereu. A la vista del grup mediàtic que aprofita que el Pisuerga passa per Valladolid, i del diari que pilota l'operació i de la persona que passa per Quintanilla és, doncs, previsible encapçalar la República d'extrema dreta. I, de passada, rebaixar les autonomies a simples gestores de serveis descentralitzats i recentralitzar amb l'excusa de l'austeritat que no s'aplica de manera igual erga omnes i que es vol justificar amb un rètol que no diu “tancat per reformes” sinó per lluitar contra la crisi.
En altres paraules, els financers també parlen de manera inintel·ligible del canvi de participacions preferents (naturalment, no són preferents) per bons convertibles en accions i deute subordinat. La mesura està inspirada per la Comissió Nacional del Mercat de Valors, que pretén dotar-les de liquiditat i evitar pèrdues als titulars. Es podran vendre al mercat secundari i la xifra que necessita col·locar només La Caixa (avui Caixa Banc) és de 4.900 milions d'euros. El Sabadell, en comprar la CAM per un euro simbòlic, i amb 5.000 milions del FROB per cobrir les pèrdues detectades de moment (revisables a l'alça en la mesura en què el forat sigui més gran). D'entrada, els nous gestors ja calculen unes necessitats de 17.000 milions. Ja veiem, per tant, que això de la banca ja no és el que era. I, per exemple, el segon banc d'Alemanya (Commerz Bank) es troba en la situació d'haver de ser nacionalitzat. El govern ja n'ha preparat el rescat. Segons els reguladors, el 20 de gener necessitaran 5.300 milions de capital exigible per cobrir el forat que es deriva de l'obligació de recapitalitzar. Les autoritats temen que no puguin arribar al nivell de capital de primera que marquen les normes vigents. El banc ja té un 25% de titularitat pública. La conclusió és que el perill de l'entitat pot afectar el conjunt del sistema financer i, sobretot, la confiança, que ha de ser part dels seus fonaments. Per part seva, la UBS, líder de la banca suïssa, és acusat de muntar un vehicle financer il·legal per a l'empresari indi Anil Ambani. Per justificar la decisió, es deia que era una megaclient molt influent en connexions polítiques i empresarials convenients per fer negoci.
Finalment, la Telefónica ha rebaixat el dividend, que fa un mes es va qualificar d'intocable i de sacrosant. En resum, que fins i tot els monopolis privatitzats les passen ara més magres. Parole, parole!
