La fi d'un món

El dia 22 del mes pas­sat va morir la soprano Mont­ser­rat Figue­res, esposa de Jordi Savall, a qui havia estat ator­gada la Creu de Sant Jordi, així com diver­sos pre­mis Grammy. Ells havien fun­dat La Cape­lla Reial de Cata­lu­nya, Hespèrion XX i altres for­ma­ci­ons, amb què van popu­la­rit­zar la música medi­e­val i del Renai­xe­ment. Figue­res era, per anto­nomàsia, la Sibil·la, perquè havia tor­nat a inter­pre­tar un motet que la vigília de Nadal es can­tava a la seu de Girona, com a totes les altres cate­drals de Cata­lu­nya i Mallorca, i que con­vi­dava a la reflexió abans que fos arri­bat el Nadal. L'església sem­pre ha pro­cu­rat que el temor pre­ce­deixi l'ale­gria de les fes­tes. El Cant de la Sibil·la s'inter­pre­tava en una cate­dral plena d'uns giro­nins que no tenien altres locals públics que no fos­sin les esglésies. La Sibil·la era repre­sen­tada per un noiet, ja que mai no han estat ben vis­tes les dones en els ofi­cis divins. Amb l'espasa enlai­rada ver­ti­cal­ment, la Sibil·la pujava a la trona i, pre­ce­dida d'unes notes greus de l'orgue, i enmig d'un pro­fund silenci, començava un cant agut, afi­lat, amb el vati­cini de la fi del món:

“Del cel gran foc dava­llarà, / com a sofre molt pudirà, / la terra cre­marà amb furor, / la gent haurà gran ter­ror... / Lla­vors ningú tindrà talent, / d'or, rique­ses, ni argent, / espe­rant quina serà la sentència que es darà...! / Els puigs i plans seran tots iguals, / allí seran los bons i mals, / reis, ducs, comp­tes i barons que de llurs fets retran raons. / Après vindrà ter­ri­ble­ment lo fill de Déu omni­po­tent, / qui morts i vius judi­carà, / que bé haurà fer allí parrà...” [sic].

L'orgue res­se­guia els ver­sos i, en aca­bar, la Sibil·la bai­xava de la trona, feia una creu amb l'espasa sobre les tes­tes dels fidels... i segui­da­ment tallava d'un cop uns fils dels quals pen­ja­ven neu­les, amb gran acon­ten­ta­ment de la mai­nada que es llançava a reco­llir-les. Figue­res inter­pre­tava una recre­ació del cant que feia posar els pèls de punta. L'havíem escol­tada a la mateixa cate­dral, i ens retor­nava al món dels avant­pas­sats, quan la vida giro­nina s'esde­ve­nia només din­tre de les mura­lles, amb una temença perpètua de la fi del món. L'insigne soprano ara ens ha dei­xat, i hem tro­bat a fal­tar un reco­nei­xe­ment més explícit cap a una de les veus cata­la­nes més grans i una pro­pa­ga­dora –jun­ta­ment amb Jordi Savall, inves­ti­ga­dor emèrit– de les tra­di­ci­ons can­to­rals. Deixa edi­tada una munió de gra­va­ci­ons, pre­ce­di­des de curo­sos estu­dis sobre cada peça.

Ara, aquest cant torna a tenir sen­tit davant la temença gene­ral vers el futur. No per un final física­ment catastròfic, sinó per la por de l'esfon­dra­ment del món que hem cone­gut. Ens pre­pa­rem per entrar al 2012 sense cap impressió posi­tiva. Augu­rem un campi qui pugui que només pot aju­dar a enfon­sar-nos. Cadascú mira per si mateix i no sabem si Déu mirarà per tots. Tant de bo ens equi­vo­quem.