La fi d'un món

El dia 22 del mes passat va morir la soprano Montserrat Figueres, esposa de Jordi Savall, a qui havia estat atorgada la Creu de Sant Jordi, així com diversos premis Grammy. Ells havien fundat La Capella Reial de Catalunya, Hespèrion XX i altres formacions, amb què van popularitzar la música medieval i del Renaixement. Figueres era, per antonomàsia, la Sibil·la, perquè havia tornat a interpretar un motet que la vigília de Nadal es cantava a la seu de Girona, com a totes les altres catedrals de Catalunya i Mallorca, i que convidava a la reflexió abans que fos arribat el Nadal. L'església sempre ha procurat que el temor precedeixi l'alegria de les festes. El Cant de la Sibil·la s'interpretava en una catedral plena d'uns gironins que no tenien altres locals públics que no fossin les esglésies. La Sibil·la era representada per un noiet, ja que mai no han estat ben vistes les dones en els oficis divins. Amb l'espasa enlairada verticalment, la Sibil·la pujava a la trona i, precedida d'unes notes greus de l'orgue, i enmig d'un profund silenci, començava un cant agut, afilat, amb el vaticini de la fi del món:

“Del cel gran foc davallarà, / com a sofre molt pudirà, / la terra cremarà amb furor, / la gent haurà gran terror... / Llavors ningú tindrà talent, / d'or, riqueses, ni argent, / esperant quina serà la sentència que es darà...! / Els puigs i plans seran tots iguals, / allí seran los bons i mals, / reis, ducs, comptes i barons que de llurs fets retran raons. / Après vindrà terriblement lo fill de Déu omnipotent, / qui morts i vius judicarà, / que bé haurà fer allí parrà...” [sic].

L'orgue resseguia els versos i, en acabar, la Sibil·la baixava de la trona, feia una creu amb l'espasa sobre les testes dels fidels... i seguidament tallava d'un cop uns fils dels quals penjaven neules, amb gran acontentament de la mainada que es llançava a recollir-les. Figueres interpretava una recreació del cant que feia posar els pèls de punta. L'havíem escoltada a la mateixa catedral, i ens retornava al món dels avantpassats, quan la vida gironina s'esdevenia només dintre de les muralles, amb una temença perpètua de la fi del món. L'insigne soprano ara ens ha deixat, i hem trobat a faltar un reconeixement més explícit cap a una de les veus catalanes més grans i una propagadora –juntament amb Jordi Savall, investigador emèrit– de les tradicions cantorals. Deixa editada una munió de gravacions, precedides de curosos estudis sobre cada peça.

Ara, aquest cant torna a tenir sentit davant la temença general vers el futur. No per un final físicament catastròfic, sinó per la por de l'esfondrament del món que hem conegut. Ens preparem per entrar al 2012 sense cap impressió positiva. Augurem un campi qui pugui que només pot ajudar a enfonsar-nos. Cadascú mira per si mateix i no sabem si Déu mirarà per tots. Tant de bo ens equivoquem.