El primer dia

No puc arribar a creure'm que l'esplendor d'aquest món i els fondals de la bondat humana comencessin per un misto que s'encengués sol. Això no tindria res de poètic, en les profunditats del misteri sempre hi ha la bellesa feta veritat com ho conta el Gènesi.

En les solituds del seu infinit, Déu és un ésser que va trobar una manera de parlar amb algú. En el paradís, baixava a passejar amb Adam i Eva. Com que coneixia la mena, els va posar aquella estranya llei, aquell arbrot els recordava que tenien Déu pel damunt, i si volien ser com Ell les acabarien a destralades. I menjaren de l'arbre. Volien ser com Déu i es trobaren ídols de si mateixos.

Des de molt xic, en uns inefables cartells de catecisme he vist l'àngel amb l'espasa flamejant, i Adam i Eva plorosos i trets del paradís. Però un bon dia vaig trobar l'àngel gòtic, que no feia mala ganya, somreia dient a la parella: “ Pobrissons, l'heu feta bona, però tornareu.”

Posat a males i per no estalviar-nos res, Caín, embafat de les bondats empallegoses de son germà, va enllestir-lo d'una garrotada. El pobre xicot quedava maleït amb un senyal de Déu al front, que no era una maledicció, Déu ens feia saber que els pecadors li fan tendresa.

Passaren segles i més segles. El llibre de la Saviesa fa dir a Déu que el seu plaer és estar amb els fills dels homes. Ho va ben complir, hi hagué un altre primer dia i fou Nadal. Molt sovint m'han dit que si hi ha un Déu creador, a veure per quins set sous s'ha embolicat a ficar-se en un planeta perdut com un polsim en uns espais dels quals no coneixem els límits.

L'explicació la trobem a dintre de nosaltres mateixos. Ens dóna més pau menjar torrons amb nadales que ser reis del petroli. A Nadal hi ha el més bell dels misteris. No trobarem Déu en l'exultació de victòries de paper de fumar, cada un de nosaltres és un instant de la creació, una mica de foc que Déu ens ha encès a dintre.

Déu, un creador omnipotent, no té res de rabiüt. Fins i tot, per qui no s'ho creu, és un Nadó.