Plors forçats

Proposaré un petit joc de cap d'any als lectors internautes interessats en política internacional. Connecteu-vos a les imatges dels nord-coreans plorant per la mort de Kim Jong-il (a YouTube: North Koreans cry the dead Kim Jong-il). Hi veureu multituds arrenglerades, més o menys uniformades, agenollades, de quatre potes i colpejant el terra amb els punys. Si talleu el so i contempleu les imatges mudes, sembla com si es partissin de riure fins a les llàgrimes. Dissortadament, els nord-coreans tenen motius sobrats per plorar. Les llàgrimes són forçades, però no tenen res a veure amb el culte a la personalitat del tirà que fou ridículament conegut com a “estimat líder”.

Hi ha dos escenaris per a la transició nord-coreana després de Kim Jong-il. L'un és dolent; l'altre és pitjor. El primer fóra una transició suau, amb el fill del tirà mort, el jove i inexpert Kim Jong-un, acaparant ràpidament el poder de l'única dinastia comunista del planeta amb el suport de la Xina i la passivitat de Corea del Sud, atemorida pel cost que li suposaria la reunificació. A Seül encara recorden el que va costar a Alemanya empassar-se la seva meitat comunista després de la caiguda del Mur els anys 1989-1990. El segon escenari fóra una transició complicada, amb un buit de poder i els militars nord-coreans lluitant pel control del magre arsenal atòmic del país.

En tots dos casos, el poble nord-coreà tindria motius per plorar de fam o de carestia en un estat fallit que disposa d'armament nuclear, on l'escenari d'una guerra atòmica per cobdícia o per imprudència és alguna cosa més que una possibilitat remota de conte de terror i política-ficció. En el pitjor dels escenaris nord-coreans, fóra el món sencer el que tindria motius per als plors ni divertits ni forçats.