Quan l'enemic és a casa

Jo, que sóc de mena optimista, fa uns dies que estic preocupada. Fa una quinzena us escrivia sobre els premis Sàkharov del Parlament Europeu, molesta per l'actitud d'una de les premiades, l'egípcia Asmaa Mahfouz, representant d'una part de la joventut que va sortir a reclamar democràcia a la plaça Tahrir del Caire i jove economista, que, davant algunes preguntes dels periodistes, mirava el seu acompanyant, perquè li concedís permís per respondre.

No són gaire més encoratjadores actituds com la de la ministra Mato, que insisteix a recular, i renunciar al progrés que les mateixes Nacions Unides van fer al seu dia, consensuant aplicar el terme violència de gènere a la practicada pels homes sobre les dones, i que en massa casos acaba en tragèdia. No són bromes, com tampoc no ho són els permisos de maternitat que tant ens ha costat d'aconseguir, i que estan servint de model al mateix Parlament Europeu per legislar a tota la UE.

Dones que respecten molt poc els drets de gènere com la vicepresidenta; que menystenen de manera irresponsable el que hi ha darrere les paraules, com Mato; dones que parlen amb el permís dels seus homes, com és el cas de la jove promesa de la democràcia egípcia. O noies que, al que molts consideren l'únic estat democràtic del Pròxim Orient (?), Israel, veuen jueus ultraortodoxos com els llancen pedres o excrements pel fet d'anar a escola. Per sort la societat civil s'ha manifestat a milers pels carrers, i un símbol com Simon Peres ha demanat unitat per desfer-se d'aquesta xacra. No oblidem, però, que els equilibris de frontissa parlamentària estan atorgant a aquests sionistes fanàtics molt de poder polític, que fa que proposin que les dones viatgin al final dels autobusos, o per voreres diferents de les dels homes.

Sap greu pensar que acabem l'any així. I fa patir pensar que, en massa casos, l'enemic som nosaltres mateixes.