La sobirania del PSC

Una cosa és que el PSC sigui, formalment, un partit federat amb el PSOE i una altra que aquest darrer sigui realment, o vulgui ser, un partit federal. Ho va tornar a explicar molt bé la setmana passada el senyor Pérez Rubalcaba, un dels grans candidats a dirigir el PSOE: el dels socialistes és un partit nacional espanyol, que ha de dir el mateix a totes les comunitats autònomes, “encara que últimament ens hagi passat per alt”, va precisar.

Que jo sàpiga, l'admonició només va tenir la rèplica del nou primer secretari del PSC, el senyor Pere Navarro, però no pas, per exemple, la de la senyora Carme Chacón, militant del PSC i, presumiblement, l'altra gran candidata a dirigir el PSOE.

Els dos candidats no han fet res més que ser coherents amb allò que el partit dels socialistes espanyols ha fet des de la Transició: mai, tampoc en la vintena d'anys que ha tingut el poder, ha fet cap pas, per petit que sigui, per transformar l'estat unitari espanyol en un estat federal. Mai el PSOE ha proposat, ni el PSC ha reclamat, la fixació de l'anomenat instant federatiu, és a dir, el moment en el qual les parts, fins aleshores integrades en un estat unitari, es reconeixen mútuament la sobirania i estableixen lliurement un nou vincle.

De manera que no. L'estat de les autonomies no té res a veure amb l'estat federal, per molt que el PSC vulgui fer creure que en la pràctica és el mateix. Si ho fos, potser la sobirania que el senyor Navarro reivindica per al PSC la defensaria igualment per a Catalunya.