Mercenaris

El repor­tatge que obre la revista d'aquesta set­mana és esfereïdor i alhora un impres­cin­di­ble docu­ment sobre la pro­fessió de mer­ce­nari bèl·lic, tris­ta­ment una de les que mouen més diners i sang al pla­neta. La feina de mer­ce­nari és pràcti­ca­ment tan antiga com la guerra mateixa. Pro­ba­ble­ment, el segon ofici més vell del món, si hem de donar per bona la creença sobre el que diuen que és el pri­mer. Durant milers d'anys els con­flic­tes armats s'han anat reso­lent a còpia de pagar gent per tal que anés a matar i/o morir per una quan­ti­tat de diners, men­jar, o bene­fi­cis de dife­rents tipus en espècies o ter­res. També és cert que els poders fàctics de tots els temps han acon­se­guit anar per­su­a­dint part de la seva població, gene­ral­ment mas­cu­lina i jove, de diri­gir-se a una o altra esca­bet­xada en defensa de con­cep­tes tan abs­trac­tes com els ide­als, la pàtria, Déu, l'amor al rei, al cab­dill o al dic­ta­dor de torn. Les diferències de poten­cial bèl·lic, però, sem­pre han estat mar­ca­des per la capa­ci­tat de pagar i lega­lit­zar pro­fes­si­o­nals del crim, segui­dors d'un ideal tan incor­rup­ti­ble i alhora cor­rup­tor com és el diner.

La paraula mer­ce­nari ens evoca la imatge d'un indi­vidu inde­sit­ja­ble sàdic, menys­pre­a­ble i vio­lent. Tan­ma­teix, alguns d'aquests abo­mi­na­bles per­so­nat­ges han pas­sat als annals amb lle­tres gros­ses i llu­ents. El senyor Roger de Flor, sense anar més lluny, va ser un sal­vatge amb totes les de la llei (o, millor dit, per sobre de totes les lleis) ins­pi­ra­dor d'una de les millors novel·les de la història, havent lide­rat una colla de feres que sem­bra­ven el ter­ror en nom de la corona cata­lana. Un ras­tre de mort i tru­culència que no impe­deix pas que si entreu a can Goo­gle i us dedi­queu a posar el nom d'aquesta tropa, la con­sulta us retorni un bon nom­bre de ciu­tats i viles on tenen car­rers i pla­ces dedi­cats als almogàvers. Us ima­gi­neu viure al pas­seig dels GAL o l'avin­guda d'Al-Qaida? Vin­dria ser el mateix, però amb cota de malla.

No cal que pas­sem ver­go­nya per aquesta taca en el nos­tre expe­di­ent. O no cal que en pas­sem més que la resta de països, naci­ons, i reial­mes de tots els temps. Però fem-nos-ho mirar, tots ple­gats. Començant per accep­tar que si avui hi ha mer­ce­na­ris és perquè aquests per­so­nat­ges for­men part d'una llarga tra­dició no només cir­cums­crita a la violència armada. De per­so­nes sense ide­als atre­tes exclu­si­va­ment per l'ànsia de for­tuna en conei­xem a tots els sec­tors. Fut­bo­lis­tes, met­ges, advo­cats. Peri­o­dis­tes. Vivim en un món, i això no ve pas d'ara, en què poca gent té un nivell de com­promís amb pro­jec­tes més enllà del bene­fici cre­matístic que en poden obte­nir.

Molts ho deveu tro­bar abso­lu­ta­ment nor­mal. Una cosa és ser bona per­sona i l'altra, xim­ple, em direu. Amb pen­sa­ments com aquest en els assump­tes més sen­zills és com donem cober­tura ètica als crims més san­gui­na­ris fets per encàrrec. Només can­via el grau de violència. No pas l'ètica. No vol­dria resul­tar exces­si­va­ment mora­lista, però les desgràcies d'aquest món no pas­sen perquè si, perquè hi hagi gent molt dolenta en un món bo. Tot hi ajuda. Tots hi aju­dem.