Nadal de l'any 800

L'any 795, Lleó III –fill d'una modesta família d'Àsia Menor– fou elegit romà pontífex com a successor d'Adrià I –d'estirp aristocràtica romana–. Tres anys després, quan es dirigia a la Porta Flaminia, va ser atacat per una turba d'homes armats enviats pels nobles romans, que no havien acceptat la seva elecció. Llançat a terra, intentaren arrencar-li la llengua i treure-li els ulls. Se'n pogué sortir i, protegit després per Carlemany –l'ajuda del qual havia impetrat–, conservà el soli pontifici; i el dia de Nadal de l'any 800, mentre celebrava missa a Sant Pere, s'apropà a Carlemany –que estava pregant de genolls– i li col·locà una corona al cap. Els presents entengueren que, amb aquest acte, ressorgia l'Imperi d'Occident. Ara bé, el cerimonial –escollit amb l'habitual habilitat eclesiàstica, ja que Carlemany no es posà a si mateix la corona, com feien els emperadors bizantins, sinó que la va rebre del papa–, conferí a la coronació el caràcter d'acte protagonitzat pel bisbe de Roma. Carlemany deixà de ser el protector per convertir-se en el protegit. Això explicaria el seu disgust en acabar la cerimònia, que –segons algunes fonts– l'agafà de sorpresa.

Sigui com sigui, el cert és que aquest acte segellà el naixement del Sacre Imperi Romà Germànic, com primer assaig d'una recobrada unitat europea després de la caiguda de l'Imperi Romà. Una unitat que també es bastí, llavors com ara, en torn al nucli germànic: els francs –germans emigrats i batejats– i les tribus saxones i turíngies que vivien a les selves limitades pel Rin, el Vístula, el Danubi i els mars del Nord. A aquest nucli germànic s'hi incorporaren, primer, part de la Itàlia central –el regne longobard– i, més tard, els territoris de la Marca Hispànica –definida per la línia Pamplona, Jaca, Barcelona–, que englobaven la que Ramon d'Abadal denominà Pre-Catalunya Carolíngia.

Carlemany era germànic. Per l'aspecte, per l'alçada i per la seva llengua: ordenà redactar una gramàtica del alemany de l'època. Pels seus costums i vida privada: engendrà almenys vint fills coneguts, de quatre matrimonis i sis unions més irregulars, sempre amb dones de sang teutònica. I per la manera d'ordenar la seva successió: no abandonà el costum germànic de dividir el regne entre els fills mascles. Tan sols la mort prematura de dos d'aquests atribuí al tercer –Lluís el Pietós– el govern de tot l'Imperi. Però, a la mort de Lluís, l'Imperi es desintegrà i sorgí l'Europa de les nacions.

Més de mil anys després, sembla que la història es repeteix. Un francès –Alain Minc– ha escrit: “Els francesos s'equivoquen d'imperi quan pateixen pel renaixement de l'Imperi Alemany. Veuen erròniament perfilar-se el model bismarkià, quan el que retorna és, de fet, una altra versió imperial: un nou Sacre Imperi Romà Germànic. Es així com Alemanya s'està reinstal·lant en la seva Mitteleuropa. S'unifica d'aquesta manera un espai que s'inscriu en les fronteres del vell Imperi Alemany, però també en les possessions del desaparegut Imperi Austrohongarès. Com explicar, si no, l'actitud de suport del govern alemany a les reivindicacions croates en produir-se la desintegració de Iugoslàvia? Quan un passatger de la Lufthansa fulleja els mapes d'aquesta companyia aèria s'adona que els noms de les ciutats d'aquest immens territori estan en alemany. Així, Bratislava passa a ser Pressburg i Gdanks s'anomena Dantzig.”

És possible, per tant, perfilar els caràcters d'aquesta Unió Europea que avui trontolla per la crisi de l'euro. Perquè, quan aquesta crisi hagi passat –que passarà–, el que hi haurà serà això:

1. La Unió Europea seguirà sent impulsada pel motor francoalemany, si bé el protagonisme no correspondrà als francs, sinó als alemanys. 2. L'hegemonia alemanya seguirà essent de naturalesa econòmica. 3. La Unió Europea mirarà fonamentalment cap a l'Est, cap a les grans planes de Polònia i la Mitteleuropa, és a dir, cap a aquell espai que –com diu François Fejtö– “porta la marca de quatre segles de dominació –a vegades brutal però sovint il·lustrada– dels Habsburg, que aconseguiren crear una administració que, tot i les seves tares i la seva excessiva burocràcia, va funcionar des de Praga i Galítsia fins a Bòsnia i Hercegovina. Un espai econòmic unificat, urbanitzat, una barreja de pobles que, casant-se entre ells i detestant-se, crearen una cultura diferenciada i una espècie humana amb una sensibilitat i una mentalitat diferents”. El món de Joseph Roth. 4. La Unió Europea s'enriquirà amb la subsistència d'àrees culturals diferenciades, ja que Europa està indeleblement marcada per la varietat de les seves diferents cultures. Ningú mitjanament sensat pot desitjar que aquestes diferències es dissolguin. Ben al contrari, no hi ha res que sigui intel·lectualment més fecund que la dialèctica entre cultures diferents. És més, en aquesta Europa unida, en què la política exterior, la de defensa, la macroeconomia i les grans infraestructures dependran de decisions adoptades per institucions comunitàries, l'únic àmbit d'acció política que restarà a les velles nacions europees serà el de la gestió cultural.

I Gran Bretanya? És molt difícil que canviï de mentalitat un país que ha bastit tota la seva política exterior al llarg dels segles amb un objectiu bàsic: evitar que algun dels països europeus assolís una posició hegemònica al continent, de manera que pogués per si mateix imposar-se sobre la força combinada de la resta. En conseqüència, els anglesos no acaben de fer el pas. El donaran a temps?