La fira de les vanitats

Després de set anys de no sortir a sopar la nit de Cap d'Any (havia quedat ben empatxat de la festa, i perdonin-me l'expressió), aquest any hi he tornat. Al meu poble i entre amics, ben diferent d'altres caps d'any en què dominaven els senyors empolainats i les senyores tibades, en què la rigidesa de l'etiqueta i la convenció social era bofegada. Ben diferent d'enguany: abans i primer de tot, s'ha tractat de fer un bon sopar, atipar-se (a l'estil garrotxí) i després passar l'estona cantant, ballant i fent una mica el boig amb els amics. Això de les festes dites socials no m'ha fet mai el pes i algunes, com la de Cap d'Any, em semblen una autèntica fira de les vanitats, amb tota una parafernàlia estrangera importada, que no lliga gens amb el tarannà català. L'endemà passat, al programa de l'Alfons Arús, vaig veure reproduïdes les comèdies i monades de cada cadena de televisió de les Espanyes a l'hora de les dotze campanades –Espanya, pensava, aquesta cosa rara que ningú no sap què és excepte en el moment de pagar a Hisenda–, i vaig tornar a sentir el basqueig d'anys anteriors, aquella sensació de fictici total disfressat de collonada important, amb desitjos de clixé, amb els fatals grans de raïm en cerimònia... Vaig recordar l'enfigassament cremós de galtes femenines en contacte amb les meves, aquelles bafarades suposadament atractives i seductores, aquella esquelleria de copes entre somriures falsificats. L'endemà mateix, per sort, la feina –diguem-ne feina, encara que soni estrany– em tornava a fer tocar de peus a terra. Resulta que durant el 2011, en record i homenatge a Josep Pla, de qui commemoràvem el trentè aniversari de la mort, l'amic fotògraf Miquel Ruiz va anar, cada mes, a un lloc diferent del nostre petit país per fer una fotografia que s'avingués amb un text triat de Les hores (volum 20 de l'obra completa de Pla), llibre que ressegueix gairebé mes per mes el pas de l'any. En Miquel ja ha fet la feina –diguem-ne feina– i ara em trobo escrivint una mena de contratextos a les citacions planianes, per acabar d'il·lustrar, entre records sobretot, aquest any que n'ha fet trenta de la seva mort. Espero i desitjo que, de tot plegat, en surti alguna cosa pública; en Miquel segur que té quelcom previst, perquè els seus treballs –diguem-ne treballs– sempre van més enllà del simple treball manual, sempre porten una cua més llarga de la que hom sospita.