Culpables les autonomies

Hi ha vegades que el fet de sortir en primera plana a la premsa financera internacional pot significar un honor ben dubtós i una falsa benedicció. Que és el que li ha passat a Espanya consecutivament els dies 4 i 5 de gener d'aquesta setmana que marca l'entrada de l'Any Nou. La portada de dimecres del Financial Times obria amb una comparació entre Alemanya i Espanya. Hi deia que el contrast entre les respectives trajectòries dels dos països no deixa lloc a dubtes sobre l'existència a dintre de la zona euro de països membres que formen grups de dues velocitats. A l'Estat espanyol, l'atur s'acosta al 23% de la població activa mentre que a Alemanya s'ha assolit el punt més baix i, per tant, més favorable dels darrers 20 anys, amb una xifra de desocupació de tan sols el 6,9%. Els corresponsals del Financial Times a Berlín i Madrid subratllen junts la divergència entre les dues economies i les tensions que de tota aquesta situació es deriven. Tos dos socis de la UE exemplifiquen de forma molt clara i particularment aguda el creixement més fort dels països septentrionals i l'atonia dels meridionals afectats per la crisi del deute i les mesures d'austeritat necessàries amb caràcter correctiu i urgent. El problema rau en uns líders polítics que no inspiren confiança pel seu grau de comprensió i coneixement o bé pel seu coratge per aplicar les reformes oportunes. Serà inevitable que, a la zona PIIGS, els responsables s'adonin que un parell d'anys d'esforç i sacrificis poden garantir la superació de la recessió, tal com va passar a Alemanya amb els retocs del mercat laboral durant els anys 2003-2005.

L'endemà d'aquesta andanada, l'economia espanyola tornava a ocupar el prosceni, amb els comentaris relatius a la informació de l'equip econòmic del nou govern. Telegràficament, allò que es va anunciar era que necessitarem unes provisions addicionals de 50.000 milions d'euros per fer neteja dels actius immobiliaris tòxics del balanç. Per dir-ho ras i curt, la xifra necessària equival a un 4% del PIB. De mica en mica s'omple la pica, però aquí ho vàrem fer a raig i pel broc gros. Per cert, quant valen ara els 2.000 milions d'euros que la Caixa i Caja Madrid van prestar alhora a Martinsa-Fadesa? En aquest ball de la yenka, amb passes cap endavant i cap enrere, el nou govern sembla que ha abandonat la idea d'un banc dolent, similar a la Nama que han creat a Irlanda com una mena de cementiri nuclear del sistema financer. Del total d'actius immobiliaris dels bancs i les caixes supervisats des de Madrid (per valor de 338.000 milions d'euros) la part previsiblement destinada a l'impagament és de 176.000 milions d'euros, que és el forat que cal tapar. Amb la circumstància agreujant que simultàniament s'han d'augmentar les ràtios de capital que la regulació europea (Basilea III) exigeix. De passada, el ministre Guindos ha comunicat urbi et orbi que la recentralització parcial justificada amb l'argument de la crisi passa a ser la recompra brutal de l'autogovern ja erosionat i ara rematat amb la culpabilització de les autonomies (actualment anomenades governs regionals, disminuïts de nom i de contingut) i l'amenaça de legislar que fins i tot l'aprovació dels pressupostos tingui el requisit de l'autorització prèvia de l'administració central.

Les circumstàncies són, doncs, de rap i estiracabells, i cada dia afloren problemes nous i inquietants. A finals de novembre, per exemple, la ministra Salgado va dir que tenir la prima de risc a 5000 punts bàsics de diferencial amb el bo alemany no és gaire greu i es pot aguantar durant molt de temps. Es veu que no recordava que, al mes de maig, el governador del Banc d'Espanya havia afirmat que seria inacceptable que s'hagués de funcionar amb una prima de 200 punts bàsics. Ja veiem, per tant, que forçosament un dels dos havia mentit. A part que ningú no fes referència a l'estimació dels tècnics de la Secretaria d'Estat de la Seguretat Social que, aquesta primera setmana del 2012, el dèficit de caixa de la Seguretat Social seria de 600 milions d'euros. En aquest país, però, tots els ben situats al cercle del capitalisme Cibeles sempre han tingut obertes les portes del poder i les aixetes del crèdit. Recordem que, ara fa 5 anys, l'ICO, l'agència financera de l'Estat, pensada per a les pimes, va prestar diners a ACS (Florentino Pérez) i a Sacyr (Del Rivero) per ajudar-los a entrar a Iberdrola i Repsol. Eren els temps en què es compraven companyies gegantines per la cara i sense posar-hi ni cinc, és a dir, a crèdit que es retornava amb els dividends.

A l'hora de repartir culpes per haver estirat més el braç que la màniga, és un escarni que l'administració resident a Madrid gosi parlar de duplicacions quan, en virtut dels traspassos, eren ells els qui havien de retirar, reconvertir o fer desaparèixer els organismes inútils. Com és possible que el centre directiu que ja no té la competència segueixi engreixant les nòmines i fent créixer amb centenars de milers de funcionaris madrilenys les plantilles de serveis que ja no són de la seva incumbència? O és que una competència exclusiva no vol dir excloent? Posats a parlar d'austeritat, és que algú pot explicar de manera raonable aquesta allau de publicitat televisada i present a altres mitjans que acaba sempre amb el ritornello de “Gobierno de España”? Com si els catalans no tinguéssim una clara idea de la seva existència amb el maltracte, la discriminació i l'espoli del qual ens fan objecte. Algú ens podria informar de quines agències fan aquesta publicitat genèrica, vaga i, per tant, estèril? Quin sentit té que en temps de rigorosa austeritat es facin campanyes de promoció turística (amb publicitat del Real Madrid) a l'estil d'aquell Spain is different de l'època franquista? És correcte de traspassar la jurisdicció i quedar-se els diners que després serveixen per comprar i vendre tres vegades Aerolíneas Argentinas, o el negoci de l'Imserso, que vulnera dues competències autonòmiques –Benestar Social i Turisme– i han servit per inflar els ruïnosos negocis de Díaz Ferrán, aquell president de la CEOE que va ensorrar Air Comet, Viatges Marsans i el prestigi de tot un sector productiu del país? Però de quina austeritat hauria d'aplicar l'administració central, n'haurem de seguir parlant a fi de determinar qui és el malbaratador dels fons públics.