El vaivé de les estàtues

Trenta-sis anys separen dos textos periodístics paral·lels. Ramon Suñé va publicar fa un mes a La Vanguardia un reportatge sobre les estàtues que es troben amagades actualment en un magatzem de l'Ajuntament de Barcelona. L'enyorat Josep M. Huertas, al seu torn, va publicar a Presència, l'any 1975, un reportatge sobre les estàtues que en aquell moment es trobaven a pilades al magatzem municipal.

Les escultures emmagatzemades l'any 1975 eren les de Rafael de Casanovas, Pau Claris, Francesc Layret, el doctor Bartomeu Robert i la República. Ningú no podia imaginar, llavors, que un dia aquelles obres sortirien del seu amagatall i tornarien a ocupar el seu lloc a les places i carrers de la ciutat. I ningú no gosava imaginar que les estàtues que les substituirien a les dependències municipals serien les del general Franco, del general Moscardó, de l'anomenat “héroe de Espinosa de los Monteros”, dels anomenat “caídos por Dios y por España” i de la presumpta victòria de les tropes franquistes. Tanmateix, tot allò que era inimaginable ha succeït: les icones de les èpoques normals han tornat a veure la llum, mentre que les de l'època fosca han anat a raure a la tenebra de les golfes. És l'etern vaivé de la història, que aixeca uns homes i uns símbols i n'enderroca uns altres amb una implacable i burocràtica fredor. Ara el conseller en cap Rafael de Casanova enarbora la bandera de santa Eulàlia al vent de la ronda de Sant Pere, mentre que el general Franco, que cavalcava al pati d'armes del castell de Montjuïc, dorm entre trastos vells amb la cama esquerra amputada perquè la seva còrpora no passava per la porta, segurament més estreta que la del cel.

En democràcia, aquestes coses no passen. Ara hem vist com nous governants juraven els seus càrrecs davant d'exministres virtuals que semblaven presidir la cerimònia des dels olis dels seus retrats oficials. Fernando Ónega ho ha subratllat amb una bona frase: “Democràcia és que no es retirin els quadres dels vençuts.” Els dictadors, en canvi, ho retiren tot, però arriba un dia en què són ells qui van a parar definitivament a l'habitació de mals endreços.