Opinió

L'economista i el camp de patates

La temptació de confiar en els experts econòmics per sortir de la crisi, cas de Grècia o d'Itàlia, em sembla una temeritat

La política és una activitat en relació amb el poder. Té un espai que li és propi: el poder. El seu àmbit no és la moral, que fa la distinció entre el bé i el mal. No és l'estètica, que la
fa entre el que és bonic i el que és lleig. Ni tampoc és l'economia, entre el que és útil i el que és inútil.

La lluita pel poder és al centre de la vida política. Els partits, les faccions, els clans, les famílies, lluiten per arribar al poder o mantenir-s'hi. La reflexió sobre el poder és al centre de la filosofia política. Des del procés de Sòcrates l'abús de poder replanteja sempre l'interrogant de la justificació del poder polític i què és allò que empeny tantes persones a lluitar per conquerir-lo i exercir-lo. En èpoques no gaire pretèrites l'ensenyament de la història es limitava a una relació cronològica de reis i batalles, és a dir, a una reducció simplista de protagonistes que lluitaven pel poder. Després, s'ha anat ensenyant la història dels processos, de les infraestructures i de les superestructures i en relació amb l'economia o als valors. Això no vol pas dir que el poder no hagi estat analitzat, sobretot després de Maquiavel, però també en el món antic, Grècia i Roma. En dir l'ensenyament, he volgut dir el primari i el secundari. En l'àmbit universitari, les investigacions històriques han permès fer aquestes anàlisis, i la història i la ciència política han esdevingut instruments imprescindibles una respecte de l'altra.

Allà on hi ha un poder n'hi ha d'altres que se li enfronten. També en un mateix àmbit. Històricament la lluita de poders ha estat una constant. En l'organització de les societats la relació entre el poder espiritual i el temporal en determinades èpoques ha estat altament conflictiva, ha donat lloc a repressions i guerres i en els moments presents, amb l'aparició dels conceptes moderns de laïcitat i de separació de l'Església i l'Estat, es pot considerar superat en el nostre entorn. No és el cas d'altres àmbits territorials, amb els quals hem de conviure i estem obligats a relacionar-nos, en què la imbricació entre poder civil i religiós s'està resolent amb un clar domini del criteris purament religiosos. La globalització amb les recíproques relacions entre tots els àmbits que suposa ha fet aparèixer conflictes que obliguen, i no només els governants, a una gran cautela.

A partir de la industrialització emergeix el conflicte entre poder polític i poder econòmic, especialment entorn del concepte de democràcia, reivindicat per tota la gamma d'ideologies, des de les més liberals fins a les més intervencionistes. Amb la crisi ha sorgit la qüestió de la responsabilització, amb dos vessants: qui té la responsabilitat que s'hagi produït i a qui confiar la responsabilitat de solucionar-la. En els dos vessants la disjuntiva es planteja entre atribuir-la a polítics o a economistes. La temptació de confiar en els experts econòmics per sortir de la crisi, cas de Grècia o d'Itàlia, em sembla una temeritat. Georges Clemenceau, un dels polítics més eminents de la Tercera República francesa, en plena Primera Guerra Mundial, essent president del govern va dir que “la guerra és una cosa massa greu per deixar-la en mans dels militars”. Parafrasejant-lo, diré que la crisi és massa greu per deixar-la en mans dels economistes. França i els seus aliats tenien militars rellevants, però la guerra de 1914-1918 la van guanyar els polítics. L'esmentat Georges Clemenceau, David Lloyd George, Woodrow Wilson, mai no van declinar la seva responsabilitat política. Essent membre de la mesa del Senat (1989-1993), vaig assistir com a tal a una trobada internacional de polítics i executius de grans empreses multinacionals. Un dels participants era l'excanceller alemany Helmut Schmitt i en una de les sessions ens va explicar una paràbola il·lustrativa: “En una ocasió, un grup de persones navegava en globus, i a conseqüència d'una mala maniobra els va caure la brúixola mentre estaven envoltats de núvols. Quan començaven a sentir pànic, van veure una clariana i van ser capaços de governar el globus i passar-la. Van veure un camp i un pagès que el treballava. Li van preguntar on eren i la resposta va ser: «En un globus». Ells li van aclarir que li demanaven on era ell. I la resposta va ser: «En un camp de patates». Els navegants va convenir: «Aquesta persona deu ser un economista. El que ens diu és rigorosament exacte, però no ens serveix de res».”

Catalunya té un govern seriós i la seva responsabilitat es posa de manifest amb l'adopció de mesures que tenen com a objectiu el manteniment i la consolidació de l'estat del benestar, i ha de fer sentir la seva pròpia veu per expressar el compromís entre aquest objectiu i l'austeritat i la disciplina, i això només s'aconseguirà amb un exercici de responsabilitat política.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.