Ètica, política, nació

L'any 1912, ara fa, doncs, exactament un segle, Max Weber va redactar dos textos fonamentals sobre el tema de l'estat i la nació: Relacions de comunitats ètniques i Comunitats polítiques, textos que deu anys més tard apareixerien com a capítols en l'edició pòstuma de Wirtschaft und Gesellschaf (Economia i societat), del 1922. Weber, com a bon sociòleg, observador metòdic i racionalista sistemàtic, tenia molt clar que les creences i la construcció de la realitat social anaven íntimament unides, i que en parlar de l'existència dels pobles o nacions, la consciència o creença que ells mateixos en tenen és tan important, o més, com els fets efectivament o suposadament objectius que la fonamenten. Que les nacions o pobles són una construcció històrica i social, i que tota pàtria és una idea compartida, una imatge, una projecció, un relat o una creença, és una cosa que no ens ha de descobrir ningú, a hores d'ara: fa un segle, o més, que la sabem. Cosa que no afecta per res l'existència de les pàtries, pobles o nacions, justament perquè no són realitats naturals sinó socials, o culturals, o polítiques, o tot alhora. Jo mateix, si em disculpen la immodèstia, vaig defensar a bastament idees com aquestes, fa més d'un quart de segle, en un llibre (potser massa breu) que duia com a títol irònic i buscat Crítica de la nació pura. Perquè la “nació pura” no existeix.

Els pobles, les nacions, afirmava Max Weber fa cent anys, poden distingir-se o definir-se de moltes i variables maneres, però són “nacions” en tant que posseeixen o aspiren a posseir, com a tals, un espai polític propi. El concepte de nació pot ser perfectament ambigu, però el d'estat, per al pensament sociològic i polític, no ho era gens: era allò que era, l'àmbit privilegiat del poder. Weber, en tot cas, no pot ser més explícit, en aquesta matèria: “En la mesura que trobem rere la significació palesament ambigua del mot [nació, nacionalitat] un fet col·lectiu, aquest fet rau de manera òbvia en l'esfera política. Un concepte com el de nació només el podríem definir així, si fa no fa: és una comunitat de sentiment, l'expressió més adequada per a la qual fóra un estat propi, i que, per tant, mostra normalment la tendència a crear-se'n un.” I no seria molt agosarat, crec, anotar que aquesta “comunitat de sentiment” o es manifesta en l'ordre polític o difícilment es consolidarà com a tal comunitat. Cosa que saben perfectament tots els ideòlegs, dirigents o simples participants actius de qualsevol “nacionalisme”.

La resta, és a dir les bases històriques, culturals, ètniques, místiques o simbòliques de la “comunitat nacional”, pertanyen a l'ordre d'uns “components causals” que oscil·len entre la realitat dels fets comprovables, l'inesgotable camp de la metàfora o la variable correlació entre els accidents i la substància, entre l'economia i l'“esperit nacional”, entre la geografia i els herois amb nom de carrer i monument a les places, entre els himnes i les commemoracions, entre les llengües i les banderes, i fins i tot, quan és el cas, entre la religió i els greuges històrics recordats. Tot val per a “construir” o consolidar, o promoure o defensar, una nació: qualsevol cosa val (idioma, història, pressió tributària, emprenyament, victimisme, triomfalisme, cultura popular, literatura…) quan es converteix en matèria política, en el sentit més extens de la paraula política o, si pot ser, en el seu sentit més estricte, que és l'ocupació i ús del poder en un àmbit autònom.

Una altra cosa és si aquest àmbit autònom de la “nació-amb-poder” ha de ser necessàriament un estat entès com radicalment independent i perfectament sobirà, o si alguna forma d'estat i alguna forma de no-dependència poden ser suficients i satisfactòries per a les “necessitats” de la nació. Però el principi sembla invariable: és una qüestió de dret, i és una qüestió de “punt de gravetat” intern i no extern, en expressió de Rovira i Virgili. El qual, per cert, cita com a font d'autoritat unes paraules de Valentí Almirall, exactes i lapidàries: “Si ens aturem en un punt que no arriba a la separació, no és perquè no hi tinguem dret, sinó perquè no creiem que sigui convenient fer-lo servir.” El dret hi és, doncs, tant si el fem servir com si no: un dret polític, el dret a un estat. I això és justament el que no serà reconegut mai --ni fa cent anys, ni ara mateix-- per la nació que ocupa el poder dominant en l'estat inclusiu, i que s'ha definit ella mateixa com a nació delimitada per aquest estat i coincident amb aquest estat. En definitiva, la lliure federació de nacions iguals per constituir un estat plurinacional comú (com Rovira i Virgili, en els moments més optimistes, hauria volgut a la “Federació Hispànica” o Ibèrica) és un bell ideal que, justament, mai ni enlloc no ha passat de bell ideal, i difícilment el veurem en la bellesa dels fets.

Més bellesa encara hi ha, i aquesta sí que és possible, en la submissió del nacionalisme a l'ètica i a la humanitat; per exemple en el pensament de Tomas Masaryk, pare de la pàtria txeca, i amb idees i paraules tan essencials i simples com aquestes: que el conjunt de les nacions del món forma la humanitat; que cada persona hauria d'assolir l'ideal ètic de ser veritablement un home; que la nació és una qüestió de consciència i que, tal com diu un altre ideòleg txec, Havlícek, “abans que res, un ha de ser diligent, culte i honrat, i només després pot començar a pensar a ser un patriota”; que partint del nacionalisme com a ètica acabem demanant el reconeixement jurídic d'una nació. Ja ho va escriure Masaryk mateix el 1905, també amb paraules molt simples: “El sentiment i el pensament nacionalista evolucionen. El nacionalisme no és ni de bon tros un concepte superat; al contrari, la seua evolució està començant.” Ara, més d'un segle després, l'evolució continua, en efecte, i no sabem gaire bé cap a on. En tot cas, el coneixement de la història, la lectura reposada, i la reflexió, són segurament, la millor defensa contra tant d'estrèpit i tanta polseguera, tanta ignorància i tanta mala fe que ens rodegen cada dia als qui a pesar de tot, i molt més per ètica que per mística, hem assumit la delicada tasca de promoure per al nostre país la mesura justa de “nacionalisme” que uns altres li neguen en injustíssima mesura. O així ho veiem alguns, mentre procurem ser diligents, cultes i honrats, i només després patriotes.