Barcelona en la cruïlla

La capi­tal de Cata­lu­nya està davant d'un del seus rep­tes més difícils. Ara ja no li cal cons­truir-se de manera per­ma­nent, créixer amb deler per tot arreu, esgar­ra­pant espai per les ser­res o este­nent-se cap als rius Besòs o Llo­bre­gat o gua­nyant ter­reny arran de mar per seguir l'estela de les ciu­tats en què s'emmi­ra­llava per poder arri­bar a ser una veri­ta­ble urbs cos­mo­po­lita. Els seus fars van ser Roma fins a mit­jan segle XIX, el París i Lon­dres del XX menys, i des d'ales­ho­res fins al 1992 Nova York. Ara Bar­ce­lona ja no mira a ningú, con­vençuda de si mateixa, és la ciu­tat del món on hi ha més par­ti­ci­pació ciu­ta­dana davant les pro­pos­tes urbanísti­ques o arqui­tectòniques. On és més viva la inter­venció de la gent en el dis­seny, gene­ral o par­ti­cu­lar, de la seva ciu­tat. I aquí encara cal afe­gir-hi la mirada atenta de mol­tes per­so­nes de la resta de la cata­la­ni­tat més àmplia, de Fraga a Maó, de Sal­ses a Guar­da­mar, que tenen en la Ciu­tat Com­tal un clau de referència i guia. Ara Bar­ce­lona ha d'evi­tar el nar­ci­sisme i l'entot­so­la­ment, l'agra­dar-se. Seria l'inici d'una ine­vi­ta­ble dava­llada, d' una lenta crisi que la per­ju­di­ca­ria com ciu­tat i que faria mal a tot el país. Hom diu que ara és el moment de l'aposta per la cre­a­ti­vi­tat, per la ciència, pel saber, per ser una ferma ciu­tat del conei­xe­ment. Tot amb l'objec­tiu d'apli­car-ho a les noves tec­no­lo­gies, a l'informàtica, a la cibernètica, al repte de la soci­e­tat postin­dus­trial i als ser­veis. D'acord, sí, però amb la gent, al ser­vei dels seus habi­tants i usu­a­ris, s'ha d'evi­tar de totes totes els errors del 92, com és l'amplada de només dues vies en certs trams de la ronda Lito­ral per una mai expli­cada decisió i que cada dia és una guar­di­ola girada al revés en cost, temps, diners, com­bus­ti­ble, con­ta­mi­nació i acci­dents.

No es pot repe­tir un fracàs uni­ver­sal tipus Fòrum i l'incre­ment de volum de cons­trucció del Poble­nou. Un des­propòsit que cal cor­re­gir. Aquí suposo que amb pla­ni­fi­cació i mà esquerra l'alcalde Trias té més camp per córrer al cos­tat d'ERC i se suposa que d'un PSC que sem­bla que vol recu­pe­rar la carta de nave­gació, que no pas amb un PP gens ambiciós que només pretén sumar vots i regi­dors, però no crear ciu­tat, i menys país i nació. Bar­ce­lona té un gep que s'ha de con­ver­tir en un atri­but posi­tiu, Montjuïc. Al llarg de gai­rebé cent anys s'han fet avenços indis­cu­ti­bles. Ara se n'ha fet un més sal­vant el cas­tell per ser seu del Memo­rial Democràtic, però encar la mun­ta­nya és un pegat en un espai immens. Calen idees i pro­jec­tes i fer que aquest turó altiu que és el per­fil més nítid en arri­bar a Bar­ce­lona des del mar o des del cel esti­gui ple de vida. Això qui ho fa pos­si­ble és la gent. L'ús per­ma­nent de tota la mun­ta­nya. Ciu­tat cos­mo­po­lita, enveja de mol­tes altres, referència arqui­tectònica i urbanística, però que no pot caure en mans del turisme. El turisme hi ve perquè és ciu­tat enci­sera i pròpia, per la seva idi­o­sincràsia i per­so­na­li­tat. El dia que deixi de ser ella mateixa el turisme no vindrà. Per això no ha de per­dre tre­ball dins seu, ni indústria, ni comerç, ni ser­veis.

Tre­ball, cul­tura, art i vida. Aquesta ha de ser l'oferta. El que no vagi en aquesta direcció a terra, sense por, fora del camp de visió. Fer i refer, arre­glar, repa­rar, recons­truir, pre­ser­var, sem­pre amb la gent. Tenint com a horitzó la ciu­tat ideal dels som­nis, això és ciu­ta­da­nia i plena lli­ber­tat. Les grans infra­es­truc­tu­res inter­nes estan fetes per uns anys, ara cal evi­tar man­da­rins cul­tu­rals, forçats home­nat­ges o elo­gis a tant la peça. En aquesta època de crisi tan greu és quan hem d'acon­se­guir con­ver­tir-lo en període de cre­a­ti­vi­tat i de sor­ti­des cre­a­do­res, i això només és pos­si­ble cre­ant sin­ce­res com­pli­ci­tats.