Espanyols, Fraga no ha mort
una làpida del Valle de los Caídos”
La naturalesa humana té una temença tan insuperable a la mort que quan algú passa davant de nosaltres cap a la tomba, per més menyspreable que sigui la seva persona i més lamentables les accions comeses en vida, tendim a acomiadar-lo amb una certa condescendència solidària. En el fons, pensem, de res serveix a ningú ser un criminal perquè al final l'existència li acaba passant la mateixa factura que a la resta de socis d'aquest club que anomenem persones. Som essencialment bons? No. Més aviat experimentem, davant la parca, una barreja de pànic i covardia. Tots hem parlat bé d'algun conegut del qual en vida dèiem el nom del porc. Tots hem callat algun cop, amb una bona mossegada a la llengua, per no malparlar d'un difunt o una difunta que s'ho hauria merescut si ens haguéssim d'atenir al seu full de serveis.
Ha mort Fraga, fundador de la dreta moderna espanyola. Qui va collar el conservadorisme a la democràcia quan el conservadorisme espanyol no era precisament demòcrata. Abans, però, Don Manuel va ser ministre d'una dictadura i no pas un simple comptable o corifeu del dictador. L'home fort, l'amo del carrer, la mà dura d'un règim que va començar i va finir amb sang a les mans, més al principi que al final, certament, però amb el garrot de l'opressió impenitent. En qualsevol estat del món mínimament decent, aquest senyor s'hauria assegut al banc dels acusats. A Espanya és un pare de la pàtria. Això explica moltes coses de l'Estat que ens empresona. Fraga no ha mort. L'esperit de Transició que encarnava continua viu i no pas sota una làpida del Valle de los Caídos.
