Escòcia i Catalunya
Alex Salmond no vol
més diners: vol més poder per gestionar-los a la seva manera
En els deu dies que fa que el primer ministre britànic va demanar un referèndum ràpid i clar sobre la independència d'Escòcia, sembla que els partidaris de deixar el Regne Unit han augmentat d'Edimburg en amunt. David Cameron creu, d'una banda, que cal fer honor a la tradició democràtica britànica, ja provada en l'acceptació d'independències recents de la seva corona a través de processos d'autodeterminació que van des de l'Índia a Irlanda. Però també pensa que l'èxit electoral de l'Scottish National Party i del seu líder, Alex Salmond, es deu a l'amenaça difosa d'un referèndum impossible de guanyar. Per això Cameron agafa el toro per les banyes i demana una consulta en un màxim de 18 mesos i amb una pregunta amb només dues possibles respostes: “Voleu que Escòcia sigui independent? Sí o no.” Això que per l'entorn tory de Cameron i els seus aliats liberaldemòcrates és una manera de pressionar els independentistes escocesos ha acabat convertint-se en un element més de força per a Salmond. Com que a aquestes altures les enquestes indiquen que només un 33% dels escocesos volen la independència, Salmond vol convocar el referèndum el 2014, coincidint amb els 700 anys d'una històrica batalla que l'heroi escocès per excel·lència, Robert de Bruce, va guanyar contra els anglesos. Amb els dos anys que falten per a la cita amb les urnes, Salmond espera convèncer els escocesos de les bondats de la independència o, com a mínim, d'un augment de poders en matèria fiscal per al parlament d'Edimburg. El pas fet per Cameron permet ara que els unionistes facin campanya obertament, després d'anys ridiculitzant la idea del referèndum. Però també dóna al moviment independentista escocès una nova força: no només tenen la legitimitat democràtica de la seva banda, sinó que ara ja hi ha també un compromís d'acceptació per part de Londres. No hi ha marxa enrere.
Però, per a què serveix un referèndum d'aquest tipus? Òbviament, per aconseguir la secessió. De fet, vivim en un moment en què moltes nacions decideixen emprendre soles el seu camí: Estònia va deixar la Unió Soviètica als 90, Montenegro de Sèrbia el 2006... Cada cop hi ha més petits estats a la Unió Europea. Però no és això necessàriament el que vol Escòcia. Escòcia vol tenir la clau de la caixa. Això mateix li passa a Catalunya, o així insisteix a dir-nos-ho la nostra classe política, que des de la transició gestiona amb les mans lligades la nostra autonomia. Però a Escòcia li passa just al contrari que a Catalunya. Gràcies als acords amb Londres, els escocesos –igual que les altres “nacions”: Irlanda del Nord i Gal·les– financen la seva autonomia segons la seva població i no necessàriament segons les seves necessitats. Amb 5 milions d'habitants, Escòcia s'ha beneficiat d'aquest sistema i, segons un estudi de la Universitat de Stirling, Anglaterra “perd” anualment prop de 6.000 milions d'euros en benefici dels escocesos. Per la seva banda, el petroli i el gas que s'explota en territori escocès ha suposat uns 13.000 milions d'euros l'any 2011, que significa el 0,7% del PIB del total del Regne Unit. Seria bastant just dir que Escòcia no pateix cap dèficit fiscal amb el total del territori britànic. Per tant, en el fons, és clar que l'interès darrere l'independentisme d'Alex Salmond respon a una voluntat genuïna de diferenciar-se. Edimburg no vol més diners: vol més poder per gestionar-los a la seva manera. A Escòcia no han paït mai bé el liberalisme de Margaret Thatcher ni la socialdemocràcia descafeïnada de Tony Blair. Reclament la seva pròpia política, per gestionar els diners com vulguin. A Catalunya, volem els nostres diners per poder fer política.
