L'Espanya prèsbita

Fa molt temps vaig conèixer i tractar Pérez de Agreda, un directiu de Crèdit i Caució especialista en l'assegurança dels crèdits a l'exportació. Ara l'he recordat per una frase que solia dir: “Espanya és un país prèsbita, perquè agrada més quan el veus de lluny.” Unes paraules que no les pronunciava en termes d'invitació que els nostres joves emigrin, sinó més aviat com a constatació que, en determinats moments, els estrangers fan d'aquesta trista, vella i dissortada terra una valoració més positiva que la formulada pels ciutadans residents. Per exemple, les primeres passes contradictòries i vacil·lants del govern de Rajoy han estat rebudes amb esperança als fòrums internacionals. Tant se val si, a l'interior, la gent continua molt preocupada i sense recuperar la credibilitat i la confiança, perquè fins i tot el directori de la zona euro necessita apostar per una Espanya que aporti esperances per a la salvació de la moneda única. Es per això que, mentre les agències de ràting rebaixen la qualificació de l'economia francesa, les emissions de deute sobirà espanyol ja no han de pagar uns interessos tan alts per col·locar-se. A finals de desembre, els rendiments dels bons a tres mesos es van reduir del 5,1 al 1,7%. Naturalment, la millora del mercat del deute no és encara el principi del final dels problemes. Especialment si encara no hem tret l'aigua clara sobre la situació real d'un sistema bancari que constantment ensenya forats que s'han de tapar. Té, per tant, molt valor l'anunci de fermesa de Rajoy quan diu que no li tremolarà la mà a l'hora d'exigir una cristal·lina transparència de les pèrdues que els crèdits al sector immobiliari que, a cada venciment, topa amb més dificultats per retornar o tan sols fixar les xifres que es necessiten.

De totes maneres, els propòsits i els gestos del nou president del govern apunten en la bona direcció: lluitar contra el dèficit com a condició necessària, però no suficient, reforma laboral i vetllar per unes finances públiques que van entrar a la crisi amb unes proporcions raonables i que ara es podrien veure arrossegades per un endeutament privat capaç de desequilibrar la situació. Amb un bon diagnòstic i la majoria parlamentària més àmplia de la zona euro, els observadors consideren que se'n pot sortir i que convé que ho faci, perquè així ho necessita la resta d'Europa. Nogensmenys, la tasca no serà fàcil perquè la banca i, sobretot, les caixes, porten el perdigó a l'ala d'uns immobles i solars que no troben poder adquisitiu per comprar-los ni als preus rebaixats ara vigents. Estem parlant, és clar, d'operacions com el crèdit de 2.000 milions a parts iguals que les caixes de Rato i Fainé van concedir a Martinsa-Fadesa pocs dies abans del concurs de creditors, de l'empresa de Fernando Martín. Recordem que el concurs és allò que abans s'anomenava suspensió de pagaments. O ens referim a la situació del Banesto, el banc que fins fa poc presidia la filla de Botín. Amb les actuals reglamentacions, aquest banc, que Mario Conde va llançar contra les roques, tal com ha fet ara el capità del Costa Concordia, s'ha vist obligat a provisionar 400 milions. Resultat: els beneficis del 2011 han caigut un 73% i han situat l'entitat financera a l'últim trimestre del 2011 en zona de pèrdues que a l'àrea del Santander no s'admet que sigui culpa de la gestió, sinó una conseqüència de les incerteses i la volatilitat del negoci. Tanmateix, el govern s'ha compromès a netejar i sanejar el sistema financer, amb el matís, però, que no es crearà un “banc dolent” que carregui els morts.

Malgrat unes perspectives tan negres i tenebroses, l'eix Merkozy continua mantenint la creença que Espanya té la capacitat de formar part de l'escamot de països que empenyen a favor de la recuperació. I subratllen que un gegant com el primer banc italià (UniCredit) es va veure obligat a fer a principi de mes una emissió de 7.500 milions que va funcionar bé. Al juny, però, per complir la norma de l'Autoritat Bancària Europea d'exigir un 9% de ràtio de capital. Referint-se a moltes entitats financeres, hi ha veus que ja parlen d'aquest requisit com la “pena capital”. I a fe que en alguns casos aquesta pena de mort por ser literal. Per tant, una regulació perillosament procíclica fa indispensable la prioritària solució prèvia de la crisi del deute sobirà. En tot cas, Berlín i París observen que, abans que aquesta pàgina es publiqui, hi haurà dos bancs que seran incapaços de presentar uns plans creïbles i s'exposaran probablement divendres al risc d'una nacionalització total o parcial. Es tracta del Monte dei Paschi di Siena (Itàlia) i del CommerzBank (segon banc d'Alemanya) que ja en tenen prou de posar-se a la cua dels que demanen diners de la injecció de liquiditat del Banc Central Europeu. En conjunt, hi ha 31 bancs europeus que necessiten un paquet de capital addicional per valor de 115.000 milions. En resum, es refien de les nostres capacitats, però si paren atenció, veuran els negocis del gendre del rei i de la infanta que no resisteixen ni la més mínima comprovació d'exemplaritat o, senzillament, de decòrum i d'exigible imatge d'escrupolós compliment de la llei. A part d'això, que siguin Telefónica i el seu primer accionista que és La Caixa les que han situat la parella a la categoria dels beatipossidenti, com és també el cas de la germana Elena amb una megaretribució equivalent apadrinada per MAPFRE.

Mentrestant, el Wall Street Journal indica la voracitat d'uns bancs i caixers golafres que volen continuar construint habitatges en un país que té el rècord mundial d'edificacions buides i que no es poden vendre. La Bankia de Rato ja ha decidit de finançar un promotor de 112 habitatges amb gimnàs i sala de cinema al lloc que abans ocupava una estació d'autobusos. Per cert, a la Villa y Corte es comenta que, en cas de fusió amb Caixabanc, el principal problema seria que Fainé li oferís la presidència d'alguna de les participades de La Caixa, tal com es va fer al seu moment amb la indemnització a Alfonso Cortina (em sembla que era l'operació Repsol) que va requerir, a més de la fastuosa retribució, la presidència d'una empresa (si ho recordo bé, Colonial) de l'Ibex, perquè a Madrid i, per tant, a Espanya “no ets ningú si no presideixes una de les grans societats que cotitzen en borsa”. De la mateixa font procedia dilluns passat en portada l'avís que, als països de l'Europa meridional, els inversors tenen justificats temors en relació amb els seus bancs i el futur de l'euro. Són molts els qui estan convertint els dipòsits a altres monedes o comprant cases a països externs a la zona euro, com ara, per exemple, a Londres. D'altres més agosarats se'n van a Singapur o les Bahames. Que si esperem la refundació del capitalisme que propugna Sarkozy es pot prendre mal en qualsevol variant de “corralito” o de devaluació. Ara que al govern espanyol hi ha dues visions oposades entre Montoro i Guindos i abans que el ministre d'Hisenda posi a la presó els autors de malbaratament de cabals públics, potser hi hauria una cosa més urgent: que tothom qui hagi conduït un banc o una caixa a la fallida o al rescat pagat pels contribuents sigui foragitat, portat als tribunals, inhabilitat per a activitats financeres i privat de qualsevol sou o pensió. Altrament i decididament en cas contrari, s'haurà de ser prèsbita perquè ens agradi l'Estat al qual pertanyem i que uns pocs exploten amb absoluta impunitat.