La bóta de sant Ferriol

Les doloroses, importants, pertorbadores i imprescindibles retallades estan generant una onada de dolor i rebuig social, multiplicada perquè representa un canvi de paradigma. Durant molts anys, totes les administracions ens han acostumat al plor com a eina de feina. Manta vegades hem contemplat estupefactes com, quan semblava que els pressupostos no donaven per a més, una bona cridòria i campanya de pressió aconseguia que, talment com la bóta de sant Ferriol, que no para de rajar mai, màgicament apareguessin nous diners per a aquell fi. Com que ningú és idiota, un cop constatat que aquesta era la manera de funcionar, tothom s'ha aplicat intensament a utilitzar-la.

El mecanisme mental que això ha enfortit és: no cal patir, aconseguirem el que volem simplement a còpia de plorar més. Això desactiva la mentalitat que és un mateix qui ha de procurar per a un mateix, i no esperar que l'administració li resolgui la vida, i reforça la dependència de l'administració, mentre s'afebleixen els mecanismes que permeten que una societat sigui vital i funcional sense una administració omnipresent. Així, la crisi actual arriba quan la dependència col·lectiva de l'administració al nostre país ha arribat al seu grau màxim.

La bona noticia és que l'statu quo només es revisa sota una bona sotragada com la que ara patim, i potser això ens estalviarà caure en les espirals de decadència irreversible en les quals les societats cauen quan passen a creure que els correspon tot per dret de naixement, i no simplement allò que és possible, i esdevenen incapaces d'assumir la realitat. Un exemple ben proper i recent de com de malament es pot arribar a anar per aquest camí és Grècia, els ciutadans de la qual es revolten davant de les retallades i exigeixen que res canviï, quan cada any gasten més del que ingressen i estan endeutats fins al coll. Fa més pena que res quan culpen la banca dels seus mals. És cert que els interessos dels diners que els presten són desorbitats, però això no passaria si no en necessitessin, de préstecs. El mal és la seva necessitat inexorable de préstecs que, combinada amb les mentides de la seva comptabilitat nacional i la seva incapacitat de reajustar les seves expectatives amb la realitat, fan que tothom s'ho pensi molt abans de deixar-los diners (de forma justificada, com ara es veu, car els prestadors de Grècia han d'afrontar un quitament del 50%).

Però tenim exemples encara més extrems. I si una societat pogués proveir sempre a tots els seus ciutadans prou ingressos per viure sense fer res del bressol a la tomba? No seria aquest l'ideal d'una societat depenent de la seva administració? Això és dóna als Emirats Àrabs, gràcies als seus petrodòlars i a la reduïda població autòctona, i en podem analitzar les conseqüències reals, no les teòriques. Els emirats, amb un teixit d'ajudes, subvencions i serveis subvencionats, poden viure bé sense gaire esforç tota la seva vida. Això, que pot semblar un somni, s'ha convertit en un malson per als seus dirigents car, inexorablement, els seus ciutadans s'han acostumat a aplicar la llei del mínim esforç i ara el problema és com aconseguir que es treguin la son de les orelles i treballin per un demà millor, tant per a ells com per al seu país. Tots es redueixen a parar la mà i viure de la moma.

Tendents per natura com som a aplicar la llei del mínim esforç, i a acostumar-nos-hi si ens deixen fer-ho, sembla que per rutllar, ara i en el futur, les societats necessiten una certa combinació de pastanaga i bastó. La sensació que l'estat pot proveir els mínims per als més desproveïts i una bona plataforma comuna d'oportunitats per a tots, i poca cosa més. L'altre camí porta a societats dependents, desactivades i, el que és pitjor de tot, i senyal d'irreversibilitat del procés, incapaces d'assumir la realitat.