No en sabré mai
No sé a vostès, però a mi, per més que m'hi he dedicat i he començat una vegada i una altra amb les classes d'anglès, m'acaba quedant sempre un sentiment d'enquistament, de frustració eterna, i la sensació, més aviat el convenciment, que no hi ha manera d'avançar. Vaig començar amb l'anglès quan tenia, aproximadament, vuit anys, al mateix temps que m'iniciava amb les instruccions de l'esquí. El meu primer professor, un jove rialler, amb posat de despenjat i una imatge molt pròpia de mitjan anys setanta –pantalons de pana beix i jersei de coll alt color de gos com fuig– venia a casa i ens alliçonava al meu germà petit i a mi. Ens va ensenyar l'abecedari, va intentar instruir-nos en una gramàtica d'arrels incomprensibles i va donar per fet que havia aconseguit transmetre'ns una mínima sensibilitat per aquelles estructures anglogermàniques i uns verbs molt allunyats de la dolça melodia de les llengües romàniques.
Fas anys, però tot i això a casa valoren que encara ets massa petita per travessar l'Atlàntic i, per tant, durant el estius, t'envien a perfeccionar (aquí sí que ho varen aconseguir) l'amable i musical idioma del país gal veí.
Tu persisteixes: durant el batxillerat floreix la necessitat d'estudiar l'anglès perquè preveus i perceps que serà la llengua del futur. Anar a extraescolars d'aquesta llengua tan poc nostrada es converteix en una activitat més, que, de manera contigua i recurrent, et va envoltant durant l'adolescència. Quan comences la universitat (hi ha una part de la teva vida acadèmica que sí que dóna fruits), busques les hores d'on sigui i, amb bona voluntat però poca eficiència per part teva, t'apuntes a l'Institut Britànic del carrer Amigó. A mesura que avances en la carrera universitària, t'adones que t'estanques o, més ben dit, segueixes en el mateix meandre d'aquell nivell mitjà etern que no et permet mantenir una conversa fluïda sense semblar un indi sioux.
Acabes la universitat, comences a treballar, et cases, tens fills i, cada dos o tres anys et fas el ferm propòsit de seguir perseverant i buscar el moment per treure't aquesta assignatura pendent d'una punyetera vegada.
No hi ha manera: els puc assegurar una obvietat que jo ja preveia des dels vuit anys: he aconseguit amb menys temps, menys recursos i menys inversió ser una molt bona esquiadora, però a hores d'ara segueixo essent, tot i la meva inesgotable i eterna insistència, una mediocre conversadora en anglès.
