Només hem de saber fer-ho bé
La meva àvia va morir als 87 anys. Tot i que és probable que jo ho hagi mitificat, tinc el record que aquell mateix matí, ja malalta, seguia, com havia fet durant tota la seva vida, decidint, planificant, organitzant i preocupant-se pel seu entorn amb dots i capacitats de comandament.
Darrerament he vist dues pel·lícules que, des de perspectives diferents i amb més encert una que l'altra, ofereixen el retrat vital, el procés de creixement personal i professional fins a arribar a l'envelliment, d'uns personatges que, històricament, han tingut una gran transcendència: La Dama de Hierro i J. Edgar. La primera ens retrata la decadència física i, sobretot, mental de la que va ser la primera dona amb poder polític oficial a Europa. L'altra ens mostra la trajectòria implacable del que va estar director de l'FBI durant més de 40 anys, i que, com a propietari i vetllador d'informació privilegiada, quan s'adona, en fer-se gran, de les seves limitacions, s'entossudeix a mantenir-se com a soldat actiu (amb un punt d'anacronisme) per protegir el seu país. En una pel·lícula, l'espai de confort que et permet reconciliar-te, quan passa el temps, amb cada canvi que apareix en tu mateix o en els que estimes no té demora.
Sortosament, però, tot i que en la vida real no cal que ens expliquin que el nostre cicle és inexorable i imparable, aquest espai de confort on ens habituem al que tenim i al que hem perdut és sempre present i se'ns fa imprescindible per poder sobreviure emocionalment. Si tenim sort ens anem acostumant a aquests canvis i mancances que nosaltres i, sobretot, les persones més grans i estimades del nostre voltant, anem patint. Viure implica que els anys, per més poder, prestigi, capacitat de decisió que tinguis o hagis tingut, no s'aturin per a ningú. Deixes de ser el que has estat, et modifiques, et reconverteixes i has de reconciliar-te amb tu mateix per tal que la pèrdua d'agilitat, força i lucidesa no et facin massa mal. Com que tens la sort de no haver-te quedat pel camí saps que hauràs de buscar, si pots, amb tota la serenor, bon humor i calma els recursos per no espifiar-la.
Si tinc sort, jo també envelliré i penso que, ara que disposo amb plenitud de totes les meves capacitats, tractaré la gent gran com m'agradaria que els que em vénen darrere em tractessin a mi: com a persones que, minut a minut, hora a hora, dia a dia, s'han anat construint a ells mateixos i a nosaltres.
