Pepes

El que sap greu de la fallida de Spanair és la manera com s'ha produït, i la imatge que transmet dels nostres polítics com a representants impotents i gesticuladors. Fa quatre dies Rajoy es va carregar els acords de descentralització aeroportuària i a Barcelona no va piular ningú. A Spanair no l'ha enfonsat la manca de recursos econòmics, sinó la manca de suport polític i aquesta manera que té certa elit, pragmàtica i emprenedora, de fer país i de deixar-se prendre el pèl, sempre amb els diners dels altres. El que sap greu és sentir-se en mans d'experts que fan estudis econòmics ignorant la diferència que hi ha entre una multinacional i una botiga. Els màsters d'Esade haurien d'ensenyar que a partir d'un cert volum, tota activitat humana, sobretot si és un negoci, depèn de la política. El mateix Soriano va dir a la ràdio que les companyies com Spanair tenen totes un Estat darrere.

Donar la culpa a la burgesia perquè no ha posat diners és perdonar el paper de lideratge que pertoca als polítics com a representants dels electors. Si els polítics no aprofiten la força del país no és problema de la burgesia, que quan feia mecenatge no pagava tants impostos. El que sap greu és que no serà l'últim ridícul que farem. Quan els reptes es plantegen des de la feblesa sempre passa alguna cosa que ho engega tot en orris i tothom se sent ferida l'autoestima. Una cosa és perdre, però aquest mal gust de boca és la consciència que no estem fent el que caldria per aconseguir el que ens proposem. Si tots els riscos que s'han pres amb Spanair s'haguessin pres amb un discurs polític ben potent per utilitzar-lo en els pactes amb Madrid –com fan els escocesos en la seva relació amb Londres–, potser no tindríem a tocar la independència, però segur que l'aeroport de Barcelona estaria més ben defensat. La rapacitat amb què Ryanair i Vueling han corregut a repartir-se les despulles de Spanair és l'avís del que Madrid farà amb Barcelona si no deixem de fer els pepes.