Catalans universals

Antoni Gaudí, Joan Miró, Antoni Tàpies, Miquel Barceló. La història de l'art universal ha travessat el segle XX, des de l'anterior fins l'actual, amb la cultura catalana com a fil conductor. Podeu dir que exagero, que en faig un gra massa, que sóc un pèl xovinista, i jo us diré i què, si és que exagero, perquè exagerar al cap i a la fi és fer més grossa una realitat que ja existeix, i només cal agafar qualsevol manual que resumeixi l'art de l'última centúria llarga i veurem com aquests noms hi figuren amb lletres grosses en qualsevol punt del planeta i en qualsevol idioma susceptible de ser imprès o penjat a internet.

Catalunya és una referència indiscutible en l'evolució de la creació, perquè ha estat un focus d'emissió de genialitat que probablement, proporcionalment a la població i la capacitat de ressò, no ha sorgit enlloc més. A Catalunya tenim una proporció històrica de genis del pinzell per càpita en els darrers decennis que si la convertíssim a euros ja podríem parlar de la crisi en passat, què en passat, ni en passat perquè de crisi no en tindríem des de faria decennis.

He citat dos antonis, un Joan i un Miquel, però hi podia haver afegit un Salvador empordanès i fins i tot un Pablo malagueny d'origen per acabar-ho d'arrodonir, però si només n'he mencionat quatre, un dels quals mallorquí, és perquè no només són artistes catalans sinó que han exercit o exerceixen la seva catalanitat sense renúncies, sense vergonya i amb una naturalitat absoluta. Són artistes internacionals amb arrels culturals catalanes irrenunciables. Ho va ser Antoni Gaudí, que amb el temps hem sabut que va ser un independentista de primera hora, amonestat per negar-se a parlar en castellà i al qual s'atribueix una frase avui més actual que mai: «Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada.»

Més coneguts són els nivells de compromís de Miró i Tàpies, que fins i tot els exonera del fet d'haver acceptat, diplomàticament, algun o altre marquesat. Artistes compromesos amb el poble, el cartellisme dels quals és icònic en la història de la lluita d'aquest país per les seves llibertats.

Són, per tant, noms que han esdevingut referents mundials portant incorporada la seva condició de catalans, en l'obra i en la persona, i amb la mort de Tàpies no han estat pas pocs els diaris de tot el món que han recordat el compromís del geni amb el seu país («independentista», va arribar a publicar un diari com Le Figaro), entenent pel seu país el nostre, Catalunya.

Gaudí, Miró, Tàpies. Catalans universals no només reiterant el tòpic tronat sinó perquè han exercit de catalans, ens han exportat al món amb ells. Una torxa que, amb la seva modèstia introspectiva i allunyada del compromís polític, ha recollit Miquel Barceló amb un petit poema necrològic que va publicar, curiosament, a l'espanyolíssim diari El País: «El més gran mestre de la pintura del meu país: les tres coses, mestre, pintor i català, en grau màxim / un home sencer / El peix més gran i més vermell de la tenassa.» Per emmarcar, aquest Barceló, encara que no sigui un quadre.