Opinió

“Big Pope” (I)

Benet XV és el primer gran papa del segle XX. I, sens dubte, també el primer gran líder de l'Església que coneixem, capaç d'adoptar decisions correctes en circumstàncies difícils

El fet que el pon­ti­fi­cat de Joan Pau II fos un dels més llargs de la història (27 anys) ha pro­pi­ciat una certa dis­torsió en relació als mèrits dels dife­rents papes del segon mil·lenni. Avui sem­bla prou clar que Joan Pau II, el papa Wojtyla, ha fet ombra a altres papes, tan o més grans que Joan Pau II, el pon­ti­fi­cat del qual ha estat, en gai­rebé tot, sobre­di­men­si­o­nat. No són poques les con­tra­dic­ci­ons en les quals va incórrer. La pri­mera i més impor­tant va ser el retorn al cen­tra­lisme de la cúria romana, que el con­cili Vaticà II va dei­xar, si no superat, sí, com a mínim, qüesti­o­nat. Wojtyla, contrària­ment al que s'ha dit, mai es va sen­tir tan a casa com quan era fora de casa; és a dir, lluny del Vaticà. I això va tenir com a pri­mera con­seqüència que les reg­nes del govern eclesiàstic esti­gues­sin de nou en mans de la cúria. Els bis­bes con­vo­cats als pri­mers sínodes ja varen adver­tir el canvi. Aviat s'ado­na­ren que no acu­dien a Roma per ser con­sul­tats, sinó a dei­xar-se convèncer pel papa Wojtyla, que tenia una con­fiança exces­siva en les seves facul­tats, no menys que en les seves qua­li­tats per­so­nals. I molt poca en les dels altres.

Qua­li­tats per­so­nals, si hem de ser jus­tos, les tenien en major grau Benet XV, el gran papa obli­dat del segle XX, i Joan XXIII, el papa de la bon­dat i del con­cili, però també un dels papes més intel·ligents del segle XX. Les coses com siguin. Gia­como della Chi­esa, el suc­ces­sor de Pius X, era un home dotat “d'una ment política de pri­mer ordre”. Aquesta és l'opinió més comuna entre els his­to­ri­a­dors. Va ini­ciar el seu pon­ti­fi­cat el 3 de setem­bre del 1914. És, doncs, el pri­mer gran papa del segle XX. I, sens dubte, també el pri­mer gram líder de l'Església que conei­xem, capaç d'adop­tar deci­si­ons cor­rec­tes en cir­cumstàncies difícils. El seu pon­ti­fi­cat va durar només vuit anys, però va fer tanta o més feina que Joan Pau II en vint-i-set. Quan fou esco­llit, feia tan sols tres mesos que havia estat nome­nat car­de­nal. Mal­grat tot, era la per­sona més pre­pa­rada del con­clave. Pro­ve­nia d'una antiga i dis­tin­gida família de Gènova i era lli­cen­ciat en dret civil per la uni­ver­si­tat d'aquesta ciu­tat portuària; amb només 21 anys, i amb el títol de lli­cen­ciat sota el braç, va entrar al semi­nari. Vull dir amb això que la seva vocació tar­dana i el fet de seguir-la, en lloc d'exer­cir la pro­fessió d'advo­cat, no és un invent de l'Opus Dei, com sovint pen­sem. Aquí hi ha Gia­como della Chi­esa com a indes­men­ti­ble pre­ce­dent. Des dels pri­mers anys de capellà va for­mar part del cos diplomàtic papal. Va ser nunci d'Espa­nya durant 4 anys i a con­ti­nu­ació va tre­ba­llar en la secre­ta­ria d'estat de la cúria. Pius X el nomenà arque­bisbe de Bolo­nya, però no car­de­nal, mal­grat que les dues coses, en aquest cas, ana­ven jun­tes. Però pre­ci­sa­ment per massa intel·ligent, Pius X rece­lava de la seva per­sona. D'aquí ve que, en ser esco­llit nou papa, fos el car­de­nal més recent, aca­bat de coure, com si diguéssim. Però, això no obs­tant, el més pre­pa­rat. Aviat es va veure. La pri­mera decisió fou subs­ti­tuir el secre­tari d'estat de Pius X, l'infle­xi­ble Merry del Val, pel con­ci­li­a­dor i hàbil ges­tor Pie­tro Gas­parri. Junts for­ma­ren el tàndem més interes­sant que ha guiat l'Església en els dos últims segles. Molt més que el tàndem Wojtyla-Rat­zin­ger. D'entrada, en la pri­mera encíclica, Ad Bea­tis­simi Apos­to­lo­rum, va reco­ma­nar a tots els catòlics que s'abs­tin­gues­sin d'acu­sar de des­lle­ial­tat i heret­gia d'altres catòlics, cosa que succeïa d'ençà de les con­dem­nes anti­mo­der­nis­tes de Pius IX. I que con­ti­nua suc­ceint d'ençà de les acti­tuds per­so­na­lis­tes i radi­cals de Joan Pau II i de Rat­zin­ger, Benet XVI, en relació al con­cili. El pri­mer impo­sant el nou cate­cisme i el nou codi de dret canònic en un impos­si­ble afany d'asso­lir una sola veu (la seva), un sol pas­tor (Wojtyla) i un sol ramat (la resta), més divi­dit avui que mai. I pel que fa a Benet XVI, si fa no fa el mateix. Si de debò va tro­bar “la vinya del Senyor devas­tada pels sen­glars”, com ell mateix va dir, cal pre­gun­tar-se qui va estar gover­nant la vinya durant els anys en què fou, segons ell, devas­tada. Els plats tren­cats són a la vista i la roba bruta, no menys, És el pro­blema d'un pon­ti­fi­cat, el de Wojtyla, acom­pa­nyat de Rat­zin­ger, dedi­cat exclu­si­va­ment a la imatge de la ins­ti­tució, des­cu­rant el tot en bene­fici d'una sola part: el pres­tigi del papat. La façana en lloc de l'inte­rior.

Segui­rem par­lant del tema, si el lec­tor hi està d'acord, ja que val la pena saber qui és qui en una època en què els mit­jans ho deter­mi­nen tot. I això, quan es tracta de l'Església, sol ser un error. El més impor­tant és jus­ta­ment allò que no es veu. D'aquí ve que cal­gui dis­cer­nir què ente­nem per gran papa, o, si es vol, per Big Pope. En segui­rem par­lant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.