Neus eternes

Les previsions governamentals de riscos forçades socialment i els consensos del terror meteorològic són una murga, sí. Com ja ens hem cansat de repetir, dels estralls de l'onada de fred siberià abans alguns en deien, simplement, “fred sever”, i uns altres, més avesats als rigors de temporada i al contacte de l'humà amb el medi, “fred”.

A les viles costaneres de les comarques del Garraf i del Baix Penedès la neu no agafaria de debò ni amb cent màquines robades a les estacions d'esquí funcionant a ple rendiment. Hi ha indrets on les temperatures difícilment baixen sota zero. I si baixen, difícilment coincideixen amb episodis de precipitació i una humitat relativa alta. Per tant, en les darreres dècades, hem vist volves de neu alguna vegada, però són tan efímeres que gairebé no dóna temps ni de fotografiar-les.

És ben lògic, però, que tinguem aquesta tirada a parlar de la neu, nosaltres, que a Vilanova i la Geltrú tenim com a patrona la Mare de Déu de les Neus (o Verge de les Neus, com prefereixin) i celebrem la festa major en el seu honor en una data tan hivernal com el 6 d'agost, a punt d'arribar al ferragosto, moments en què la xafogor i la calor acostumen a ser tan extremes que ens podrien munyir i generaríem un rierol. Les úniques neus eternes o perpètues, així doncs, són les moltes Neus que sempre tindrem de convilatanes.