Neus eternes

Les pre­vi­si­ons gover­na­men­tals de ris­cos forçades soci­al­ment i els con­sen­sos del ter­ror mete­o­rològic són una murga, sí. Com ja ens hem can­sat de repe­tir, dels estralls de l'onada de fred siberià abans alguns en deien, sim­ple­ment, “fred sever”, i uns altres, més ave­sats als rigors de tem­po­rada i al con­tacte de l'humà amb el medi, “fred”.

A les viles cos­ta­ne­res de les comar­ques del Gar­raf i del Baix Penedès la neu no aga­fa­ria de debò ni amb cent màqui­nes roba­des a les esta­ci­ons d'esquí fun­ci­o­nant a ple ren­di­ment. Hi ha indrets on les tem­pe­ra­tu­res difícil­ment bai­xen sota zero. I si bai­xen, difícil­ment coin­ci­dei­xen amb epi­so­dis de pre­ci­pi­tació i una humi­tat rela­tiva alta. Per tant, en les dar­re­res dècades, hem vist vol­ves de neu alguna vegada, però són tan efímeres que gai­rebé no dóna temps ni de foto­gra­fiar-les.

És ben lògic, però, que tin­guem aquesta tirada a par­lar de la neu, nosal­tres, que a Vila­nova i la Geltrú tenim com a patrona la Mare de Déu de les Neus (o Verge de les Neus, com pre­fe­rei­xin) i cele­brem la festa major en el seu honor en una data tan hiver­nal com el 6 d'agost, a punt d'arri­bar al fer­ra­gosto, moments en què la xafo­gor i la calor acos­tu­men a ser tan extre­mes que ens podrien munyir i gene­raríem un rie­rol. Les úniques neus eter­nes o perpètues, així doncs, són les mol­tes Neus que sem­pre tin­drem de con­vi­la­ta­nes.