La raó democràtica

En tota ideologia transcendent, és a dir religiosa, o racional, fruit del pensament que no del sentiment, hi ha sempre una veritat que resulta indiscutible. En el primer cas perquè ha estat revelada, transmesa per Déu a l'home, i per tant resulta incontestable si no es vol trair la fe, és a dir l'essència mateixa de la religió. En ideologies racionalistes es dona una situació similar perquè aquesta veritat resulta essencial per la seva coherència i una ideologia basada en la racionalitat és directament antitètica amb la manca de coherència, sense coherència s'esfondra. La democràcia es basa que és el poble el que elegeix i és el poble el que ostenta la sobirania, l'últim poder de decisió, i per tant les decisions esdevenen, com a tals, les millors possibles.

Al 1933 el poble alemany, culte, avançat i en un entorn de llibertat encara que socialment tens, elegeix com a partit de govern el nacionalsocialisme i com a canceller Adolf Hitler. Aquest mateix any els EUA elegeixen els demòcrates i com a president Woodrow Roosevelt. No hi ha dubte que els ciutadans alemanys s'equivoquen i els americans no. La història ho demostra, Alemanya és al 1945 un país derrotat, destruït, que ha comès un històric crim contra la humanitat per l'extermini de sis milions de jueus, i els EUA són la primera potència mundial i la seva societat, els seus valors i la seva cultura són un referent al món...

És la manca de llibertat o la mentida i la distorsió de la realitat en l'elecció, la que fa que uns ciutadans s'equivoquin i els altres l'encertin. Els nazis van mentir al poble sobre la raó de la situació de crisi a Alemanya, sobre l'entorn i posició política dels Estats que varen guanyar la Gran Guerra i sobre el que era l'essència de la seva política en relació a Alemanya... Van fer creure que Alemanya era un estat assetjat per enemics externs i això va fomentar la voluntat de revenja i el nacionalisme exacerbat.

Per tant, els que defensen la democràcia, per fer possible que aquesta posi en pràctica la seva major virtut, el triomf de la lliure voluntat del poble, han d'evitar que es pugui mentir, que es pugui ocultar la veritat, perquè si hi ha llibertat la veritat es farà evident i serà la millor opció la majoritàriament triada per la ciutadania.

Al congrés de PSOE de Sevilla s'ha elegit un nou secretari general, per un estret marge de vots dels delegats designats per les delegacions territorials. La incertesa del resultat i el secret del vot, fan incontestable la demostració que els delegats han votat en llibertat, amb informació i sense interferències. Els demòcrates, han d'acceptar que aquest resultat ha estat el millor possible per al PSOE. Semblaria que ho és perquè la imatge personal i la urgència en la recuperació de la posició del partit ha cedit enfront de l'experiència, de l'oposició estructurada per bastir a mitjà termini una posició de consens en línia amb  el socialisme, tan necessari ara en raó a la política econòmica europea orientada a la reducció del dèficit però no al creixement. Això requereix temps, mètode i l'estructuració d'un discurs on la racionalitat s'imposi per sobre del sentiment i això sí apareix com a un atribut major de la candidatura de Rubalcaba. És possiblement el que han percebut i per tan han abonat els delegats perquè certament és aquesta una necessitat prioritària, però el resultat ha estat ajustat i per tant també demostra la vàlua de la candidatura perdedora.

Respecte d'aquestes eleccions, que són una fita més en un seguit d'eleccions internes del Partit Socialista, és just reconèixer que aquest partit com cap altre  utilitza l'elecció de càrrecs pels militants i simpatitzants i per tant que ningú com els socialistes demostra l'acceptació de la democràcia com a eina de direcció i acció política.

El PSC ha donat suport majoritàriament a una candidatura i això sempre té un cert risc si qui guanya és l'altra. No és aventurat afirmar que Carme Chacón com a secretària general del PSOE hauria necessitat fer-se perdonar ser catalana, n'ha donat mostres a la campanya. Les raons poden ser criticades i semblar injustes però tenen una lògica que es deriva de l'observació de la realitat política i per tant és poc discutible que aquesta hipotètica secretària general hauria estat obligada a tractar el PSC amb una certa distància perquè qui té el poder i vol ser neutre, ha de demostrar explícitament  que no tracta de manera més favorable aquell amb qui és més afí.

En aquestes circumstàncies mantenir la separació del PSC i el PSOE hauria estat especialment difícil d'entendre. Que un partit que es pretén autònom tingui com a cap de llista electoral a Barcelona la persona que és secretària general d'un altre partit i que estant aquesta la realitat es vulgui mantenir que són dos partits diferents, és un raonament d'una sofisticació, complexitat i feblesa que el fa poc entenedor i assumible des de la més elemental racionalitat. El secretari general Rubalcaba és més jacobí que federal i la seva ideologia absolutament legítima, per altra banda explícitament comunicada i reafirmada a la campanya, defensa una Espanya centralista amb iguals drets i deures per a totes les CCAA. Per als federals  catalans, que no per als confederals, aquest no és un mal inici perquè el que es pretén no és altra cosa que el tracte a Catalunya sigui no de favor, però sí igualitari encara diferenciat, en base al valor i aportació econòmica que fa Catalunya a Espanya. S'ha de saber defensar, però aquesta hauria de ser l'essència del pacte fiscal que ara es presenta. No es vol una contribució al govern central i  a les altres CCAA d'economies més febles sense límit sinó equilibrada, en base al que cada un aporta i contribuint a la solidaritat partint de la base que sempre han de ser els receptors els que més s'ajudin a si mateixos.

Semblaria doncs, amb respecte d'altres opinions, que la democràcia ha demostrat en aquest cas, en què s'ha pogut elegir sense dictats ni  imposicions, la seva màxima virtut: el poble té la sobirania i quan elegeix en llibertat sempre tria el que més convé.