La família Tàpies

La mort d'Antoni Tàpies, referent inqüestionat de la pintura contemporània d'arreu, m'ha deixat al damunt de la taula fotografies, records, imatges, fragments de converses que havíem mantingut al llarg dels anys. Un Tàpies presidia, al carrer Ciutat, seu del PSUC, la sala on celebràvem les reunions tedioses del Comitè Central: una nota de color en un fons gris. I la festa de l'aparició d'aquest diari AVUI també tenia aire de Tàpies. O els discos de Raimon. O els quatre punts de l'Assemblea de Catalunya.

Recordo que un dia el visitàvem amb l'arquitecte Miquel Roa, a casa seva, al carrer Saragossa: la nova plaça de Sant Boi, on havia tingut lloc l'acte de l'11 de setembre de 1976, ¿no hauria de comptar amb un referent plàstic d'Antoni Tàpies? Generós com sempre, ens va dir que sí. I uns quants anys més tard, l'anava a veure per demanar-li una exposició seva al Prat de Llobregat. I va tornar a dir que sí. Els baixllobregatins d'adopció li devem tantes coses!

Vull subratllar, però, que Antoni Tàpies ha estat ingent, serà una fita en la història de la nostra petita pàtria –ho crec de cor!–, però sempre l'associaré a Teresa Barba... i, més indirectament, al metge i poeta Antoni Tàpies Barba. Com l'he arribat a admirar, la senyora-senyora Barba, l'esposa del pintor, la que aportava tothora un valor afegit de “seny i bellesa” al col·lectiu Tàpies.

Li ho vaig dir, en el marc de la presentació d'un llibre sobre la història de la medicina a Catalunya, al president Jordi Pujol, amb qui compartíem trona a la Fundació Tàpies. L'espai m'imposava el record de l'editorial Montaner y Simón, o sigui “la casa, després de l'exili, de Pere Calders”, o la Fundació Bompiani, on visitava l'oncle Joan Oliver i on feia feina, entre tants, el morellà Sergi Beser. Doncs bé: en aquell espai del cor de Barcelona, la ciutat on vaig néixer, i tot recordant aquell carrer Aragó que emetia fums dels trens que hi circulaven, vaig fer la glossa de la família Tàpies, que tanta salut i tantes ganes de créixer han aportat al meu país, a estones massa ensopit. Gràcies, per tant! Ni que sigui in memoriam.