Carril

Plego de la feina cap a les deu de la nit. És l'hora que em faig més savi que ric. Com cada dia, passo pel davant d'un restaurant de moda. A diferència del panorama de les setmanes anteriors, tot el carril-bus està ocupat per vehicles de luxe o per monovolums d'empresa. Pregunto. Són participants del Congrés Mundial de Mòbils de Barcelona. Executius de tot el món que, si s'emporten un bon record de la ciutat, hi tornaran més endavant, potser de vacances, amb la família. I els propietaris del restaurant, contents. Llàstima que el congrés duri tants pocs dies! Si hi hagués un esdeveniment així un cop al mes ja n'hi hauria prou per fer calaix, quadrar comptes i, fins i tot, fer alguna contractació. La Guàrdia Urbana fa els ulls grossos. Viure i deixar viure. A més, a aquella hora no hi ha autobusos.

¿És legítim trencar les normes per afavorir un negoci particular? Potser en moments de prosperitat podríem fer petar la xerrada. Però, ara, que no hi ha ni cinc al calaix?

Després vaig pensar que el cas del carril-bus i el restaurant és una digna metàfora dels moments que vivim. Perquè l'economia funcioni, per tenir una mica de feina, estem trencant les normes. S'aprova una reforma laboral que suposa una ruptura amb drets adquirits a còpia de molts anys. S'accepten rebaixes de serveis públics. Es diu a les empreses que, si volen cobrar de l'administració, que perdonin una part del deute.

En aquests temps de necessitat, n'hi ha molts, i jo el primer, que vendrien l'ànima al dimoni per una mica de seguretat.

Amb la calor que fa a l'infern, caram!