Tot esperant

De fa ja dies que tot de comentaristes ens recorden, a gratcient o no, allò que sabíem d'ençà l'Oscar Wilde: que és la natura qui imita l'art, i no a l'inrevés. I, doncs, amb motiu de l'Eurovegas (Eurovergas, en versió malvolent), no paren d'invocar, seixanta anys després, el film del tàndem Berlanga-Bardem ¡Bienvenido Mr. Marshall!: la realitat com a remake del cinema, i no pas aquest basant-se en aquella.

L'expectativa generada per la possible magna inversió fa pensar també, però, en més ficció: en aquella que, formulada d'antuvi en tant que drama de l'absurd (el Tot esperant Godot de Samuel Beckett), acaba revenint en tant que realitat degradada més apta per a ser entomada en forma d'esperpèntic sainet. Ja que allò esperat, ara, no és la redempció presumiblement propiciada per un Déu ignot, sinó la xauxa ostensiblement prodigable per un ricatxo ianqui.

L'avinentesa és d'aquelles que es porten l'oli. A banda el sobreafegit de rivalitat entre les dues zones potencialment escollibles per al nou El Dorado –la de la capital d'un païset i la de la capital d'una Nación (abans Imperio)–, hi ha el fet que, d'arguments, tant a favor com en contra del muntatge, n'hi ha a manta, la majoria fonamentats i convincentment defensables.

Situació aporètica doncs. Només teoritzable –ja que no resoluble– en termes com els següents: a diferència del comunisme, que garantia la distribució però no pas la producció dels béns, el capitalisme sols sap fomentar aquesta en detriment d'aquella; no importa, segons això, redestribuir el pastís més equitativament (ni tan sols en temps de crisi devastadora), sinó fer-lo més gros, de manera que simplement augmenti el nombre d'engrunes per als més desvalguts.

I tot a còpia d'invertir (segons constatava Bachelard) en l'estímul de la superfluïtat anhelable, no pas en la satisfacció de la necessitat punyent. Quin món!