Opinió

Sonarà el despertador


Si algú té la gosadia d'afirmar en els propers mesos que s'ha assolit un pacte fiscal ideal per als catalans, n'estic convençut, el futur el desmentirà

Tot és boirós, és fàcil intuir que les coses són complicades, difícils, el context és controvertit, que l'escenari no és el millor és gairebé una evidència absoluta. I en tot aquest marc ennegrit pel pessimisme econòmic i social, en un panorama nacional a l'espera que arribi la nostra primavera, cal visualitzar una notícia fantàstica: cada dia queda menys perquè es demostri que el pacte fiscal és impossible. I no posarem fi a l'espoli econòmic que patim que representa el 8% anual del nostre PIB (les regions més riques d'Alemanya destinen el 4% del PIB per raons de solidaritat interregional), perquè no pot ser, perquè el govern espanyol no pot deixar d'ingressar ni un sol euro i, sobretot, no té l'obligació d'acceptar-ho, ja que no es percep que l'enèsima negociació sigui de caixa o faixa. Per tant, si algú té la gosadia d'afirmar en els propers mesos que s'ha assolit un pacte fiscal ideal per als catalans, n'estic convençut, el futur el desmentirà.

Aquest article tinc la sensació que l'he escrit (o algú altre l'ha escrit) abans. Segurament, ho percebo així, perquè tenim unes dinàmiques que poden esgotar els més impacients: negociacions de curta volada, debats empobrits, una espiral de pim pam pum mediàtic i, finalment, uns resultats desiguals, trenta anys d'acords que no són res més que pedaços. I qui dia passa... Però no, no podem deixar d'escriure-ho, perquè el nostre destí és, de ben segur, una de les qüestions que ens fa bategar el cor amb més força. Perquè els que estimem aquest país i la llibertat no podem dimitir del nostre propòsit i perquè un dia o altre se'ls acabarà el bròquil als que viuen del conflicte, als que es conformen amb fer pactes basats en l'anar fent. Quan s'acabi la bicoca, deixarem de perdre el temps explicant obvietats i sonarà el despertador que tot ho accelerarà. Aquest és el desig dels que volem que la nostra primavera esclati, però de tant en tant ens assalta el fred, la crua realitat, i la primavera no arriba. Haurem de donar-hi embranzida, oi? Per fer-ho ens calen gestos creatius i amb valor afegit, valents i decidits, lliures i plens d'optimisme. Ens calen centenars de milers de gestos dels centenars de milers de persones convençudes perquè cal tornar-hi, perquè cal sumar adeptes de forma entusiasta i sòlida i, a cada passa, treure els temors dels que no ho tenen tan clar.

Si volem que arribi el moment crucial, tan sols hem de seguir un camí, i és el de decidir. Només hi ha una via, i fa anys, dècades, segles que la fem. Acabarem aquesta llarga marxa, hem de creure-hi i hem de treballar-hi, perquè un dia, el dia més esperat de la nostra vida com a poble, ho puguem tot. I quan guanyem i ho celebrem, pensarem que era molt més senzill del que ens semblava. Com deia la cançó, cal que neixin flors a cada instant, cal que els nous lideratges polítics es consolidin, que noves persones es comprometin, que l'Assemblea Nacional Catalana solidifiqui el repte. Sonarà el despertador, i si no sona ens despertarem els uns als altres, perquè la voluntat d'una majoria ja existent és imparable. És qüestió de temps i no esperarem que aquest moment arribi, perquè no hi som per fer vida contemplativa. El nostre gran somni l'anirem a buscar i l'atraparem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.