El molí

El molí és de fa uns quants segles. Van viure-hi també durant segles. Gent humil que molia el blat, que tre­ba­llava els pocs camps que tenia i que segu­ra­ment duia un hort. Van aban­do­nar-lo fa 40 anys. El lloc és massa humit i massa obac: ja no valia la pena viure-hi, si no donava per viure'n. Sem­pre l'havia vist així, però fa dos anys algú va arris­car-se a com­prar-lo perquè hi ha gent que pensa que les opor­tu­ni­tats vénen amb les cri­sis. Durant uns mesos, van tre­ba­llar-hi uns pale­tes asse­gu­rant els fona­ments i refent els teu­lats. Però la pri­mera cosa que van fer va ser tan­car la pro­pi­e­tat perquè la pro­pi­e­tat és sagrada. Un dia van ple­gar. Vaig pre­gun­tar què els pas­sava i em van dir que no hi podien con­ti­nuar tre­ba­llant perquè l'amo no els pagava i perquè es tre­ba­lla per viure i perquè cobrar el tre­ball és encara més sagrat. A més d'haver de llui­tar con­tra la crisi, als cata­lans d'avui ens passa el mateix. Ens toca plan­tar cara a un Estat que fa d'amo i que és ple de coses sagra­des que tot sovint no sen­tim com a nos­tres: la uni­tat, la cons­ti­tució amb tot el que se'n deriva, la monar­quia, els toros, la Roja o la recen­tra­lit­zació gens dis­si­mu­lada, mal­grat l'última sentència rela­ci­o­nada amb la seva impos­si­bi­li­tat d'enten­dre que som majo­ria els que no volem tenir només la seva llen­gua… Es tracta d'un Estat que, a més de no pagar el que deu com l'amo d'aquell molí, fa segles que ens espo­lia. Aquesta set­mana un tal Mon­toro va jus­ti­fi­car que el govern de què forma part decidís no com­plir els objec­tius de dèficit mar­cats per Brus­sel·les, men­tre obli­gava a com­plir els matei­xos objec­tius als governs autonòmics, dient que el tema no era qui fle­xi­bi­litza o qui relaxa, sinó qui cor­re­geix. I, en això, hi estem d'acord: sem­pre han cor­re­git ells. Han estat segles volent cor­re­gir-nos, però no han pogut. I s'ha de ser espa­nyol per no poder enten­dre per què. Sí, són incor­re­gi­bles.