‘Inri'
La setmana santa seria santa si fos una setmana, però, en realitat, els dies sants no són set sinó tres: una setmana santa de tres dies. Són els dies de l'anomenat tríduum pasqual. Comença amb la missa vespertina del dijous sant (la celebració de la Cena del Senyor) i s'acaba amb les vespres del diumenge de Resurrecció. El centre litúrgic del tríduum és la celebració de la vetlla pasqual del dissabte sant. En el calendari cristià, totes les vetlles solen ser santes, però la més santa de totes és, sens dubte, la vetlla pasqual, considerada la “mare de totes les vetlles”. Actualment és molt concorreguda. Infinitament més que abans de la reforma conciliar. Però menys que la nit de Nadal, la nit en què celebrem la popular missa del gall. Això vol dir que, si no fos per la reforma conciliar del Vaticà II, aniríem igual de perduts que hi anàvem abans. Res no era al seu lloc. La llàstima és que els moviments neocatecumenals, tot el que tenen de nou és el nom, que resulta, per cert, ben enganyós. Només cal veure la facilitat amb què els kikos (el moviment iniciat per Kiko Argüelles) han retornat al missal de Sant Pius V i a la litúrgia de Sant Ambròs, d'acord amb el seu propi criteri, però amb el consentiment explícit de Benet XVI. Que a Benet XVI li agrada el llatí, no és cap novetat. Però tampoc ho és que li agrada fer la punyeta al Concili Vaticà II. Altrament no hauria reinserit de la manera que ho va fer, motu proprio, els cismàtics lefevbristes, ahir excomunicats i avui supermimats pel papa i la cúria. Això ja sembla el mercat de Calaf.
La revista ‘El Pregó' ens assabenta puntualment d'altres privilegiats estil Kikos, com per exemple el nou bisbe de Tarba-Lorda, Nicolas Brouwet. A Lorda, enguany, l'Infant Jesús va néixer parlant llatí. Ai festa! Mentre que la seva mareta, Maria, va haver d'anar a costura a aprendre de lletra. Benaurada ella que va tenir un fill tan eixerit! Parlava en llatí i plorava en grec. No es pot ser més ecumènic. L'Església ortodoxa ho té cada vegada més fàcil per retornar a la casa del Pare, que d'això es tracta: Que tornin quan vulguin, els esperem amb els braços oberts. Una abraçada ben forta i avall, que fa baixada. Però abans que tot i que res, que tornin. Res d'anar-los a cercar. Això era abans, quan el pastor no tenia altra feina que anar darrere l'ovella perduda. Ara està massa enfeinat esquilant les ovelles. I les que són contràries a deixar-se esquilar, se les menja. I així ens va.
Som al segle XXI, si no m'equivoco, i bufen vents de nepotisme. Només que ara, per fidelitat a l'aggiornamento, el nepotisme es tradueix en privilegis litúrgics, un nou liturgisme que, en realitat, és més vell que l'anar a peu. A peu és com hauria d'anar el papa quan arriba al terme dels seus viatges papals, no pas pastorals. Viatges de cap d'estat, viatges curials. Joan Pau II, el rodamón, patró del turisme religiós. I Benet XVI, el seu delfí, patró del llatí. Quina serà la nova sorpresa? Queda algun sant per canonitzar o algun màrtir per beatificar, que hagi estat víctima de l'odi contra la fe? Queda l'INRI, el rètol que Ponç Pilat va fer penjar al capdamunt de la creu. Aquesta paraula tan estranya està formada per les inicials de la inscripció llatina “Iesus Nazarenus Rex Judeorum”. Avui és sinònim de greuge i escarni.
