‘Inri'

La set­mana santa seria santa si fos una set­mana, però, en rea­li­tat, els dies sants no són set sinó tres: una set­mana santa de tres dies. Són els dies de l'ano­me­nat tríduum pas­qual. Comença amb la missa ves­per­tina del dijous sant (la cele­bració de la Cena del Senyor) i s'acaba amb les ves­pres del diu­menge de Resur­recció. El cen­tre litúrgic del tríduum és la cele­bració de la vet­lla pas­qual del dis­sabte sant. En el calen­dari cristià, totes les vet­lles solen ser san­tes, però la més santa de totes és, sens dubte, la vet­lla pas­qual, con­si­de­rada la “mare de totes les vet­lles”. Actu­al­ment és molt con­cor­re­guda. Infi­ni­ta­ment més que abans de la reforma con­ci­liar. Però menys que la nit de Nadal, la nit en què cele­brem la popu­lar missa del gall. Això vol dir que, si no fos per la reforma con­ci­liar del Vaticà II, aniríem igual de per­duts que hi anàvem abans. Res no era al seu lloc. La llàstima és que els movi­ments neo­ca­te­cu­me­nals, tot el que tenen de nou és el nom, que resulta, per cert, ben enganyós. Només cal veure la faci­li­tat amb què els kikos (el movi­ment ini­ciat per Kiko Argüelles) han retor­nat al mis­sal de Sant Pius V i a la litúrgia de Sant Ambròs, d'acord amb el seu propi cri­teri, però amb el con­sen­ti­ment explícit de Benet XVI. Que a Benet XVI li agrada el llatí, no és cap nove­tat. Però tam­poc ho és que li agrada fer la punyeta al Con­cili Vaticà II. Altra­ment no hau­ria rein­se­rit de la manera que ho va fer, motu pro­prio, els cismàtics lefev­bris­tes, ahir exco­mu­ni­cats i avui super­mi­mats pel papa i la cúria. Això ja sem­bla el mer­cat de Calaf.

La revista ‘El Pregó' ens assa­benta pun­tu­al­ment d'altres pri­vi­le­gi­ats estil Kikos, com per exem­ple el nou bisbe de Tarba-Lorda, Nico­las Brouwet. A Lorda, enguany, l'Infant Jesús va néixer par­lant llatí. Ai festa! Men­tre que la seva mareta, Maria, va haver d'anar a cos­tura a apren­dre de lle­tra. Benau­rada ella que va tenir un fill tan eixe­rit! Par­lava en llatí i plo­rava en grec. No es pot ser més ecumènic. L'Església orto­doxa ho té cada vegada més fàcil per retor­nar a la casa del Pare, que d'això es tracta: Que tor­nin quan vul­guin, els espe­rem amb els braços oberts. Una abraçada ben forta i avall, que fa bai­xada. Però abans que tot i que res, que tor­nin. Res d'anar-los a cer­car. Això era abans, quan el pas­tor no tenia altra feina que anar dar­rere l'ove­lla per­duda. Ara està massa enfei­nat esqui­lant les ove­lles. I les que són contràries a dei­xar-se esqui­lar, se les menja. I així ens va.

Som al segle XXI, si no m'equi­voco, i bufen vents de nepo­tisme. Només que ara, per fide­li­tat a l'aggi­or­na­mento, el nepo­tisme es tra­du­eix en pri­vi­le­gis litúrgics, un nou litur­gisme que, en rea­li­tat, és més vell que l'anar a peu. A peu és com hau­ria d'anar el papa quan arriba al terme dels seus viat­ges papals, no pas pas­to­rals. Viat­ges de cap d'estat, viat­ges curi­als. Joan Pau II, el rodamón, patró del turisme religiós. I Benet XVI, el seu delfí, patró del llatí. Quina serà la nova sor­presa? Queda algun sant per cano­nit­zar o algun màrtir per bea­ti­fi­car, que hagi estat víctima de l'odi con­tra la fe? Queda l'INRI, el rètol que Ponç Pilat va fer pen­jar al cap­da­munt de la creu. Aquesta paraula tan estra­nya està for­mada per les ini­ci­als de la ins­cripció lla­tina “Iesus Naza­re­nus Rex Jude­o­rum”. Avui és sinònim de greuge i escarni.