Odi

Avui fa una setmana que els sindicats van fer una primera manifestació contra la reforma laboral que impulsa el govern espanyol. Alguns van qualificar la protesta d'avís; altres, de fracàs. Fins aquí, cap sorpresa. Tot segons el guió i l'horari previst.

A mi, el que em va cridar l'atenció, tot i que des de dies abans ja es podia intuir per on anirien les coses, va ser l'ús que es va fer de la tragèdia de l'11-M. D'una banda, l'esquerra amb l'Associació 11-M Afectats pel Terrorisme, presidida per Pilar Manjón. Se'n recorden? És aquella dona que va haver de donar una lliçó de dignitat a ses senyories quan van començar a utilitzar aquell acte terrorista com a munició de desgast polític. No sé si ells van aprendre la lliçó, però d'altres, veient que Manjón no era aprofitable per als seus propòsits, van organitzar una altra associació, degudament subvencionada, que sí que podrien portar com més els convingués.

No parlo, per descomptat, de l'Associació de Víctimes del Terrorisme, que diumenge va fer un segon acte de record en el qual no es van estar de criticar Pilar Manjón. I jo que pensava que aquests actes havien de quedar al marge de les lluites ideològiques. Però no.

Al darrere d'aquest enfrontament hi ha les dues Espanyes de sempre. Passi el que passi, per molt gran que sigui la tragèdia, sempre hi ha espai per al retret, per a la ceguesa davant els errors propis i l'escrutini implacable de les equivocacions dels altres. És un odi profund, abassegador, inacabable.

I després encara diuen que Catalunya és un problema. Sí, home.