Montserrat Roig

Recordo l'últim article que va publicar Montserrat Roig perquè vaig llegir-lo just abans de saber que havia mort per les notícies del migdia. L'article es deia “Un múscul traïdor”. Jo portava el cabell llarg i a la tarda tenia classe de literatura. Llavors els articles de la Roig eren l'única cosa que llegia, a banda dels llibres obligatoris de l'escola. La cultura catalana em feia badallar. No sabia anglès ni francès i els escriptors en castellà em semblaven uns imbècils presumits.  

Ara, he tornat a llegir els articles de la Roig, en una selecció feta per Quim Torra. Ha passat els temps i he comprès per què llegir els diaris m'ha fet sempre tanta mandra. La majoria d'articulistes es prenen molt més seriosament ells mateixos que no pas allò que escriuen, per això al costat de la Roig semblen una caricatura. Els articles de la Roig són clars, nets, tenen la força d'un cos jove. La llegeixes i dius: vet aquí una persona que ha pres el llapis amb la pueril intenció de donar. Donar cansa, però és l'única manera de fer bé un ofici. En un país on poca gent es fa responsable de les seves opinions, llegir la Roig t'ensenya que escriure té molt a veure amb ser capaç de resistir la temptació de la pedanteria i el cinisme.  

Aquí parlem molt de memòries en plural, i després fem com si les memòries fossin innocents i no tinguessin preu polític, o banalitzem les memòries centrals i exaltem les perifèriques per no complicar-nos la vida. Si no ets un geni, escriure és defensar una herència, preservar el teu dret a la veritat i a la nostàlgia amb una mica de profunditat. En aquest país tan fet als oblits i als autoenganys, només això ja és tota una aventura, si es fa seriosament, com va fer-ho la Montserrat Roig. Llegeixes el recull del senyor Torra i dius: “vet aquí una articulista que no escrivia en la direcció del Führer.” I t'adones de com hem refinat l'art de fer-nos trampes i el mal que això ens fa. Contra la decadència i la decrepitud: Diari d'uns anys, 1975-1981 (Acontravent).