Legislar la misèria

Hi ha una recomanació als viatgers que és molt encertada: si es vol conèixer el caràcter d'un poble, s'ha de visitar l'església i el mercat. Tant li fa si és a Chichicastenango (Guatemala), on hi ha un dels mercats més cromàtics del món i una de les esglésies catòliques (?) més surrealistes, o a la plaça Djemà-el-Fna de Marràqueix, amb els seus dansaires, contistes i curanderos, o la impressionant mesquita blava d'Istanbul. Temples i mercats diuen molt de l'ànima dels pobles, ja que amb la religió i la manduca s'alimenta l'esperit i el cos. Centrem-nos en els mercats i les vendes ambulants, perquè la burocràcia administrativa vol ensorrar aquest darrer bastió de l'economia de subsistència. A Girona, i em consta que també en altres poblacions, es vol regular, com només una administració funcionarial sap fer, les parades que hi ha a fora la plaça del Lleó, on abunden les pageses d'edat indeterminada que porten quatre cistells a plaça per vendre els excedents de l'hort, un parell de dotzenes d'ous, un grapat de plantes aromàtiques o quatre bolets durant la temporada. Es veu que en treuen uns rendiments excessius (!) i se les ha de fiscalitzar perquè es quedin a casa, ja que, entre altres formulismes, se'ls demana: si estan donades d'alta d'autònoms i al règim especial agrari, la declaració censal d'activitat agrícola, l'escriptura de propietat o contracte de lloguer de la finca on s'obté la producció, així com el detall de la producció anual... És fàcil deduir que darrere d'aquesta acció hi deu influir una demanda dels paradistes del mercat que han de pagar els seus tributs per tenir una parada en condicions, i puc entendre els seus raonaments, però estem parlant de matar les mosques a canonades. A la plaça hi ha venedors de fruita i verdura amb parades de sis metres que deuen haver de complir aquests requisits. Ara bé, també hi ha un grapat de parades de dones (i alguns homes), la majoria jubilats, que són l'ànima i l'essència del mercat de la plaça del Lleó, i també de molts altres mercats setmanals dels nostres pobles, i que ens recorden que a Catalunya hi ha –hi havia– una manera d'entendre la vida a pagès que s'està perdent i que aquesta gent en són els darrers exponents, perquè en els seus cistells hi ha escarola blanca d'hivern, les faves i els pèsols quan és temporada, i l'enciam i les tomates a l'estiu...