Economia real ‘vs' finances

Normalment, el caràcter setmanal d'un observador fa que les anàlisis comencin pel món exterior i acabin amb un repàs de la situació al mercat domèstic. Per exemple, aquests dies s'ha parlat molt del debat constant sobre els nivells de retribució dels directius d'empresa i, sobretot, de la banca. L'espurna que ha fet saltar les discussions ha estat la publicació de part de Volkswagen del que paga al seu màxim executiu, Martin Winterkorn. Entre sou, bons i incentius a llarg termini, s'emporta 17,5 milions d'euros, cosa que el situa com el gestor més ben pagat de totes les empreses alemanyes que cotitzen en borsa, per damunt d'Ackermann (Deutsche Bank) i de Diekmann (Allianz, assegurances). A favor d'ell cal reconèixer que ha liderat l'única constructora d'automòbils capaç de superar la Toyota japonesa, el seu perfil d'empresa privada que treballa en un mercat lliure sense monopolis ni concessions i que ha millorat sensiblement les vendes i els beneficis. L'interessat mateix ha fet constar que fabricar cotxes no és com fer de banquers, perquè ells treballen al món de l'economia real. L'aval de la seva gestió són els resultats, amb uns beneficis d'11.300 milions. A part que d'altres, com ara Wiedeking, van cobrar el 2009 en concepte d'acomiadament 50 milions. El cap de VW va percebre el 2010 el doble que Zetsche, de Daimler, i que Peter Löscher, de Siemens. Per què deu ser que aquestes remuneracions no susciten el mateix grau d'indignació i estupor que les que es paguen a Espanya per uns mèrits perfectament descriptibles.

També ha cridat molt l'atenció l'explicació que ha donat Greg Smith sobre els motius que l'han impulsat a abandonar Goldman Sachs, el banc monstruós qualificat de calamar gegant i vampir. Acusa els predecessors Blankfein i Cohn d'haver abandonat la cultura de ser cobdiciosos a llarg termini i d'augmentar els beneficis a curt termini. I també els retreu que hagin renegat del lema del banc, que era anteposar els interessos del client als de l'entitat. Subratlla que més enllà de l'arrogància dels qui qualifiquen els clients de titelles, la cosa més remarcable és que algú (en aquest cas The New York Times) s'hagi atrevit a publicar les seves manifestacions. En 143 anys d'existència del banc, mai no s'havia vist res semblant. El banc ha passat moltes vicissituds. Es va autolesionar durant la Gran Depressió dels primers anys trenta, va estar a punt d'ensorrar-se el 1970, amb la fallida de la Penn Central Corporation, i el 1987, quan el van acusar de caure en pràctiques d'informació privilegiada. Hi ha qui diu que l'entitat es troba en una crisi existencial, però fa talment l'efecte que els més alts executius són els únics que no se n'han assabentat encara. És més, els màxims dirigents diuen que l'acusació que el banc s'ha convertit ell mateix en un element tòxic no s'ajusta a la realitat ni reflecteix la seva cultura quan es diu que exploten els seus clients. I avisen del perill que tot plegat sigui perniciós per a la reputació de la banca en general.

En realitat, el que passa és que la banca no ha estat mai una activitat plenament respectable. Ans al contrari. Samuel Johnson, en el seu diccionari publicat al segle XVIII, defineix els qui treballen als mercats financers com uns miserables desgraciats que es mereixen un menyspreu absolut. Malgrat això, encara avui, els banquers es resisteixen a la promulgació de normes reguladores de la seva activitat. Un panorama particularment preocupant a causa de la importància de disposar d'un sistema de pagaments i de dipòsits que funcioni al servei de l'interès general d'una economia moderna. El risc més gran és, però, l'asimetria del risc i dels premis que es tradueix en un mal servei a la comunitat. El president del Barclays, Bob Diamond, ha reclamat, en una conferència recent, l'expulsió dels paràsits que afecten el sistema i van per la vida amb prepotència i ostentació d'unes riqueses immerescudes. Fora, doncs, els qui practiquen el churning, que consisteix a fer una ràpida rotació de les carteres que només beneficien els directius i en petita mesura els empleats que tenen consignes de donar gat per llebre. Seria intel·ligent, per part de banquers i caixers, que s'anticipessin a unes normes que forçosament s'aplicaran com a pal·liatiu dels seus abusos. Els mals no s'acaben, però, a les finances convencionals. El mateix Estat del Vaticà acaba d'aparèixer a la llista de països vulnerables al blanqueig i rentat de diners. El nom que utilitzen les autoritats nord-americanes és “jurisdiccions que són motiu de preocupació”. A més a més, els EUA han congelat 23 milions d'euros del banc vaticà IOR. Com diu l'expressió italiana: “Non c'è pii religione”?

Al nou assessor de finances del Sant Pare se li gira feina, doncs. Recordem que Ettore Gotti Tedeschi va ser designat per introduir transparència a l'IOR (Institut de les Obres de la Religió), que va sortir esquitxat en el col·lapse fraudulent del Banc Ambrosiano als anys vuitanta. I també farem memòria del fet que el president de la banca vaticana, Roberto Calvi, va aparèixer penjat al pont dels Frares Negres de Londres.

Mentrestant, al front interior, aparentment el nou govern fa el mateix paper que l'anterior. L'exministre Jordi Sevilla va dir allò que va circular que Zapatero d'economia no en sabia ni un borrall, però que, en un parell de sessions de tarda, li ensenyarien a dir quatre vaguetats sense que se li veiés el llautó. Hi ha situacions que es repeteixen, i així el lideratge es podria palesar sense parlar idiomes i sense saber economia, però tenint les condicions per prendre decisions que no siguin repenjar-se a guanyar temps i esperar que les coses s'arreglin soles. El govern central és, doncs, presoner de pensar que l'austeritat i les retallades poden resoldre les urgents necessitats que tenim damunt la taula. Per exemple, és el compte i conte de la lletera l'actual intent de frenar les despeses sense parar atenció a la necessitat de fer apujar els ingressos, cosa que no funciona amb una caiguda de la demanda i de la recaptació fiscal també amb un increment de les prestacions per l'atur. Són, per tant, uns mots encreuats maleïts amb un dilema que, amb les fórmules actuals, no té sortida. Si posem el retrovisor ens adonarem que el llum que ja s'albira al final del túnel era com l'anunci de Guindos d'uns símptomes incipients però positius, tal com predicava amb el nom de visibles brots verds, la ministra Salgado, abans de signar el fitxatge de la seva vida amb Endesa (filial xilena), igual que ha fet José María Aznar amb la casa filial de l'ENEL italiana. Amb la contractació “urbi et orbi” de persones amb influències, estiguin segurs que ens apujaran el rebut de l'electricitat, que ja és una de les més cares d'Europa. Almenys en això, com en les taxes d'atur, l'Estat espanyol és líder en alguna cosa. I qui dia passa any empeny. Que el corredor del Mediterrani ja no és prioritari!